Quan sortíem de l’adolescència i entràvem a la joventut es va posar de moda llegir el Diari d’Anna Frank. Un llibre, escrit per una joveneta jueva amagada a les golfes d’un habitatge de la ciutat d’Amsterdam on estava amagada amb la seva família.

Poc m’imaginava que, uns anys més tard, aniria a visitar el lloc exacte on tot aquest grup s’havia refugiat allí i que, finalment, van ser descoberts. Un bon impacte veure i viure en directe espais llegits amb un llibre d’impacte que es va traduir a moltíssims idiomes i que va tenir un èxit de vendes espectacular.

Fou en aquella època que la lectura del llibre estava de moda que, a Cervera, una ciutat força tranquila es va veure sacsejada per l’arribada d’uns comediants. Així és com deien a la família Morales quan va arribar aquí. Van montar el seu testre i van romandre un temps a Cervera. La sorpresa va ser quan decidiren quedar-se a viure aquí. De seguida, ells que eren gent de teatre, van tenir la idea de preparar l’obra “El diari d’Anna Frank” i es va programar la seva representació al teatre del Casal de Cervera,

L’expectació creada va ser impressionant i el dia de l’estrena el Casal estava ple de gom a gom. Ho recodo bé perquè jo havia tingut un problema amb les lumbars i caminava encarcarada però com que no era el cas perdre’m l’obra la veig veure, dempeus, i mig arropenjada a la paret del fons de la platea.

Fa molta gràcia veure aquesta fotografia que està feta en un moment de la representació. Van haver de buscar dos joves cerverins per interpretar el paper d’Anna i del seu amic. D’Anna en va fer la Ramona “Romi” Porredon i d’amic, Josep M. Orobitg. Per cert ho van brodar, al menys des dels meus ulls.

Aquesta és la fotografia en la que s’identifiquen la majoria dels que hi surten.

La parella de mitja edat són Carmen, esposa de Víctor Morales, que es veu de perfil. Al darrer s’hi veu la Lidia Guardia i la protagonista, Romi Porredon. Una mica més enrere un jovenet Josep M. Orobitg està al costat del que sembla l’Amadeu Comorera. La senyora que està asseguda crec que és la Nuri Xandri.

Avui en dia tot això és pura història i es fa difícil trobar interlocutors per poder-ne parlar. Sembla mentida que unes coses tant presents pels que les vam viure els que han vingut darrere nostre no en sapiguin res.