Un cop visitat el terrat sortim a l’escala i entrem de nou a la segona planta. Travessant el rebedor trobema un petit distribuïdor on hi ha tres portes: una que dóna a un bany, l’altra a la cuina i, una tercera, a l’alcova-habitació. Amb aquestes tres estances queda per acabat tot el recorregut per l’espai museitzat.

Un petit moblet de metall daurat i vidre fa de suport d’una fotografia, també presentada en un marc daurat, d’un gerret de vidre amb un ram de flors i un parell de peces d’un joc de tocador. Queda destacat amb el tapete blanc de seda.

A l’altre racó un moblet de caoba llueix un bonic tapete. El llum té una figura de nen al peu i la pantalla de vidre és d’un color malva poc vist.

La fotografia ens recorda la jove Josefa Bonet Sobrevila. El seu rostre és també el que es veu en aquest relicari. El recipient de porcellana el feia servir el meu avi, Delfin Bonet Sobrevila, delicat de salut, per beure el brou amb comoditat. Les ulleres són ben antigues i eren del meu besavi, Delfin Bonet Fusimany.

Aquest full emmarcat fa molta gràcia. Aquesta comadrona era la mare de la Sra. Balada, que també fou comadrona i que els de més edat segur que la recorden. És ben curiós llegir el que la família havia de tenir preparat pel naixement d’un infant. No és estrany que, si les coses anaven malament, les parteres s’hi quedessin!

Tornem a una altre espai on tenir cura de la higiene. La presideix aquest moble, molt comú, que feia les funcions de lavabo. La gerra d’aigua servia per netejar cara i mans. El líquid queia al gibrell, foradat i amb un tub, que portava l’aigua bruta al recipient inferior. Quan aquest recipient estava més o menys ple es buidava.

Aquest pentinador està molt treballat i fet amb una roba molt lluïda. Potser formava part d’un aixovar. Totes les dones el feien servir. Aquesta mena de capel·lina es posava damunt les espatlles perquè al pentinar-se no s’embrutés la roba. Cal tenir en compte que, en aquella època, la gent es rentava poques vegades el cap. Per tant de porqueria n’hi devia caure força al damunt. Després s’espolsava i es deixava penjat en algun lloc.

Aquesta pinta amb doble filera de pues era per poder netejar bé el cabell ja que, com s’ha dit, la gent no se’l rentava gens sovint.

La peça de vidre forma part d’un joc de tocador. La bosseta, cosida a mà i decorada amb puntes, es feia servir per guardar les pintes. Les maquinetes eren per afaitar, la gran, i per depilar, la petita.

Aquest estrany aparell que ja fa molts anys que està en desús es una lavativa. S’aplicava via anal quan s’estava empatxat o costava molt anar de ventre.

Aquestes són les cànules que es feien servir: les grans pels adults i, les petites, pels infants.

Un altre pentinador que també té l’aspecte de ser nou. A la casa n’hi ha d’altres que sí que es veuen usats.

El bidet ja feia anys que a França el feien servir. Aquest model és per estar amagat ja que porta una tapa que cobreix la peça esmaltada. És de fusta de caoba.

Sembla que el disseny, més o menys elaborat, ja fa anys que es troba en diferents estris. En aquesta casa fa molts anys que encara hi havia una “comuna” i per aguantar el paper de water feien servir la peça que podeu veure en aquesta imatge. Qui tenia paper, que era de baixa qualitat, podia estar content perquè a moltes llars en aquest ferro punxegut hi posaven papers de diari tallat en quadrats.

En aquestes coses es veu, més que mai, l’encertat del títol de la museització: “A la recerca del temps perdut”. Una mostra de moltíssims objectes que s’han perdut amb el pas dels anys i que la gent més jove no poden reconéixer.