una mica de tot arreu

“A la recerca del temps perdut”. Visita a l’espai museitzat. Les antigues golfes reconvertides en estudi (13) (2)

Tal com s’ha explicat l’espai on s’emmagatzemaven els feixos, les golfes, i que tenia doble alçada quan va entrar en desús es va partir en dos nivells. Al nivell de dalt al que s’hi accedeix per una escala de fusta va quedar convertit en un estudi. Té un aspecte ben diferent de com era en temps passats.

En aquest lloc la museització es va centrar principalment en documents, col·leccions i objectes del món escolar… entre altres.

Aspecte general de l’estudi.

A l’inici del recorregut es podien veure aquestes dues capses metàl·liques que es feien servir per guardar documents. Si hi havia un foc o una aiguada al quedar hermèticament tancades impedien que les escriptures, els testaments i altres escrits que s’hi guardaven es fessin malbé.

Hi havia emmarcats aquests tres fulls trets d’un quadern de l’època en que el pare anava a col·legi. A la tapa hi posava que era el Col·legi del Cor de Maria, el que es coneixia com “els padres”.

Aquests fulls encapçalaven cadascuna de les àrees que esmenten. Sembla que el jovenent F. Bonet tenia una gran habilitat amb la ploma i la tinta que són els materials amb que estan fets aquests detallistes i elaborats treballs. Estan fets al curs 1931-1932. Ell tenia entre catorze i quinze anys o sigui alguns més que en aquesta fotografia que en tenia 8.

A la família hi ha una extensa col3lecció d’estampes. A les de Ramoneta Bonet Estela, la meva tieta i les de Ramona Trilla Carulla s’hi han de sumar les meves, de Carme bonet trilla, de l’època que anava al Col·legi de la Sagrada Família.

En aquestes fotografies es veuen, en l’edat que devien anar recollint estampetes, les tres col·leccionistes per ordre de com s’han esmentat.

De fet hi ha una gran diferència entre les més antigues i les més de la meva època, que es veuen més “modernes” Les capses i, especialment, les tapes, on es guarden aquestes col·leccions són molt boniques. Una està arropenjada a la paret i l’altra molt allargada, es veu al centre de la taula.

Dels anys seixanta es guarda una bona col·lecció de postals de Nadal dibuixades pel Ferrándiz. aquest senyor feia unes composicions entranyables que tenen, fins i tot avui en dia, molt encant.

Al fons s’hi pot veure una postal de felicitació de Nadal de l’Hotel Canciller que, en aquell temps, qui havia de dir que acabaria com ha acabat. També textos de les Caramelles de Pasqua i un full que promociona la compra d’una butaca del cinema per tal de que la campanya que es va fer fos un èxit.

Avui en dia enviar i rebre postals ja és història. Però hi va haver molts anys que quan algú anava a algun lloc escrivia i ho feia a través de postals. També servien per felicitar o per comunicar-se per diferents motius. Una altra cosa que amb el temps s’ha perdut. Aquesta col·lecció és meva.

Damunt aquest banc thonet hi ha una quants documents, més aviat pocs, relacionats amb el negoci familiar: el pa. S’hi destaca el dietari que es feia servir a la botiga per apuntar coses principalment el nom de les persones que venien a buscar el pa i se’ls fiava. No pagaven fins que podien, normalment a final de mes però sempre quedaven racons. Quan la mare, Ramona trilla Carulla, es va jubilar recordo que hi van quedar pendents uns quants deutes.

Uns quants tiquets ens deixen el record de com aquests cartronets servien, com si fossin diners, per poder comprar el pa. Se’ls donaven als pagesos a canvi de la farina que portaven, El claret val per d0s kg. i mig de pa i el vermel per 1 kg.

Fa gracia la informació que ens dóna aquest vermell quan a l’adreça hi posa Liberación, 24. És el nom que van engaltar al carrer combat després de la guerra civil i que sortosament se n’ha anat en orris.

Publicitat per comprar noves tecnologies i, amb la lletra tan ideal de Francesc bonet Estela, una pàgina de la llibreta de comptablilitat.

Petits detalls que són records. El morter de metall, que deunidó el que pesa, l’havia vist sempre a la cuina de l’habitatge familiar damunt d’una lleixa que hi havia a la xemeneia. Ara penso que si algun dia hagués caigut alguna desgràcia hagués fet per seu pes. Aquest ferret petitet és una balda que hi havia als finestrons de la cuina perquè quedessin ben tancats. La col·lecció de peses és molt antiga.

Anava amb les balances que també conservem. A més de les peses més grans hi ha una col·lecció que va dins d’aquesta capsa amb tapa que semblen unes nines russes per com estan guardades. Un parell de molinets, d’ús quotidià en altre temps, llibres de vell…

En el proper post seguirem fent la visita a aquest espai.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: