Si heu anat seguint els posts dedicats a “A la recerca del temps perdut” sabreu que, abans de la guerra civil, a la casa hi havia un gran espai amb dues alçades on s’hi guardaven els feixos que es feien servir perquè el forn funcionés. Eren les golfes. Després de la guerra ja no s’hi va emmagatzemar mai més llenya. Es va llogar un cobert al carrer Travesser. Aleshores aquestes golfes van quedar convertides en un lloc on guardar coses.

Quan van bufar mals temps i es va haver de tancar el negoci del forn pel monopoli de la Panificadora del Sindicat aquest espai va funcionar com a granja. Hi havia molts ponedors i les gallines donaven molts ous que la meva mare venia a la botiga.

Les parets eren de pedra, especialment, la que fa de mitjanera amb la casa del veí. Avui la deixaríem a la vista però en aquel moment es va enguixar. Més endavant s’hi va fer un sostre per dividir les dues alçades i, tot i que hi ha revoltons com a la resta de la casa i bigues de fusta amb un acabat a la catalana, el material que hi ha a sota és formigó. O sigui que, de tota la casa de “cal delfin” són les úniques bigues que no són les originals.

Amb el temps es va reconvertir en un espai que funciona com a menjador i sala d’estar. Una de les característiques de les cases antigues és que es posen les unes dins de les altres. Als baixos tenim un espai que, ja al primer pis, està ocupat per la casa del costat. Una llàstima perquè a ells els hi queda un racó difícil d’il·luminar i a casa ja aniria bé disposar del mateix espai que hi ha a la planta baixa.

Petits detalls que fan racons amb encant. sempre amb el suport dels tapetes que n’hi ha per donar i vendre, de totes classes i mides.

Un moblet que, encara que molt útil no és, serveix per fer bonic ja que poques coses hi caben.

La casa disposa d’una gran quantitat de jocs de llit molt ben treballats i sembla que, de jocs de taula, tampoc no enfaltaven. Sempre he sentit explicar que, durant la guerra, van entrar soldats i els jocs de taula van marxar amb ells. Per tant tot i que la taula està parada amb l’antiga vaixella el joc de taula és senzill, de diari. Com podeu veure porta les inicials de la jove Josefa/Pepeta Bonet Sobrevila que va morir molt jove del tifus.

Curiosa aquesta cullereta de plata que no se sap perquè servia.

Pepeta Bonet Sobrevila.

Vista de la taula parada amb la vaixella, cristalleria, cuberteria de plata i argolles pels tovallons.

Aquesta cristalleria, en vidre transparent i negre, és molt apreciada per la família ja que Jaume Ximes i Portella ens la va regalar.

En aquesta fotografia podeu veure tota la família Portella reunida al voltant de la taula del menjador. Just en aquest dia no fan servir aquesta cristalleria, tot i que estan aplegats celebrant el Nadal. Però sí que la tenen ben guardada al bufet que s’hi veu al darrera.

D’esquerra a dreta:Josep Maria Llobet i Portella, que va estar durant molts anys fent de professor a l’Institut Antoni Torroja i a la UNED, el seu pare, Ernest Llobet Pont, la seva mare, Cisqueta Portella Albareda, el seu avi matern, Felip Portella Carbonell, la seva àvia materna, Francesca Albareda i Torruella, al seu costat, Montserrat Portella i Albareda, que va sortir molts anys a la Passió junt amb la seva germana Josefina/Pepa, Jaume Ximenes i Portella, el nostre eixerit amic que viu a l’Argentina i que interactua molt a Facebook. Val a dir que ho recorda tot de Cervera. Té una memòria prodigiosa. A la seva esquerra hi té la seva mare que era modista i sempre vestia molt elegant, Josefina Portella i Albareda i a l’extrem de la taula, el seu pare, Salvador Ximenes Francisqué.

El rellotge, que deu ser dels anys quaranta, durant molts anys va estar a la paret del menjador marcant el pas del temps. Sempre que es parla dels espais en que es va viure es fa referència al primer pis que va ser l’habitatge familiar.

En aquests prestatges s’hi mostraven diferents peces de vidre. cadascuna d’elles amb el seu acabat, tonalitat, forma, ús…

.

Un joveníssim Jaume Ximenes Portella molts anys abans de regalar-nos aquest bonic gerro que segur, la seva mare Josefina, “Pepa” havia omplert de flors mentre el tenia a casa seva

La mare, Josefa/Pepa Portella que tenia cura d’aquest bonic gerro esfèric.

Recipients de vidre bufats a mà.

Un ou per sargir mitjons, normalment eren de fusta, al mig, una banyera d’ulls i, a la dreta, la pica d’una beneitera.

L’encant del vidre bufat, en aquest cas, en toanlitat verda.

Vinagrers, jocs de licor, un porró d’un color ben especial…

Estalvis per posar a la taula al servir plats calents. Protegien taula i estovalles. El van regalar als meus avis en motiu del seu casament.

En aquesta foto, l’àvia que rebé el regal, amb les dues nebodes: les germanes Teresita Peropadre Estela, a l’esquerra i Montserrat Peropadre Estela, asseguda i, a la dreta, la seva filla, Ramona Bonet Estela.

El braser bo, el que estava al menjador, ja que el de la cuina era més senzill, de ferro. Feia molt goig amb el suport de fusta pintada i la peça de metall daurat amb la paleta de conjunt. D’escalfar no ho feia massa. Ple de carbonilla anava fent combustió però, com he dit, si no t’hi posaves al damunt d’escalfor poca. I si t’hi posaves sorien unes marques lletges a les cames, provocades per l’escalfor, que en deien “vaques”.

De petits llums fets amb vidre que penjaven del sostre o estaven posats en aplicacions metàl·liques n’hi havia de totes menes. Aquí en podeu veure uns quants models.

Un joc de cafè de porcellana que compta amb 12 peces. Aquest disseny era ben corrent a finals del segle XIX. El tapete, molt difícil de fer, perquè per donar el tomb es necessita posar-hi una quantitat molt elevada de boixets. És obra de M. Carme Carcasona Bonet, la darrera cosidora i brodadora de blanc de la família.

Maria Carme Carcasona Boquet.

Les màquines de cosir no hi podien faltar en una casa de dones cosidores. Avui en dia es fan servir com element decoratiu.

Ara fa de suport a delicades peces que la converteixen en una peça amb encant.

A dins el calaix encara s’hi pot veure una capseta amb canilles i altres coses de ca l'”Armengol” l’establiment que venia màquines de cosir i tenia cura d’arreglar-les quan s’espatllaven.

Hi ha coses que recordem que, des de ben petits, haver vist a les nostres cases. És el cas d’aquesta capseta de la meva mare que a mi em tenia enamorada i que sempre mirava. Estava damunt la calaixera de l’habitació dels pares.

Queda enllestit aquest post donant relleu a la varietat de tapetes que formen part de la col·lecció casolana. Com aquests, la majoria cosits i brodats tots a mà.

Ramona Trilla Carulla n’era la propietària d’aquest delicat objecte.