una mica de tot arreu

“A la recerca del temps perdut”. Visita a l’espai museitzat. L’escala (6) (2)

Seguim pujant per l’escala cap el segon pis. Ens trobem amb aquesta composició, en la que s’hi poden veure tres generacions de “cal Delfín”. Ens centrarem només en la figura d’una jove: Pepeta, Pepita o Josefa, ja que feia servir els dos noms, Bonet Sobrevila. Era la filla del meu besavi i, per tant, germana del meu avi. Sembla que era una jove molt decidida i que, de la seva mare, va aprendre l’art de cosir de blanc.

Les fotografies originals estan en un altre espai i ja es comentaran en el seu moment.

Pepeta, Pepita o Josefa Bonet Sobrevila.

Cada època ha tingut les seves pandèmies i, en aquell temps, a finals del segle XIX i principis del XX el tifus era una malaltia que quasi sempre portava a la mort. No sabem exacte la data de la seva mort ni quants anys tenia, només que era molt jove. Havia preparat amb molta cura l’aixovar per quan es casaria i tenim una col·lecció de postals que rebia dels seus pretendents. Fa molta gràcia llegir-les per veure quina mena de respecte es tenien en aquells temps.

Precisament les peces del seu aixovar, que al morir van quedar guardades a la casa, són un dels elements més atractius que es podien veure al visitar l’habitació amb alcova.

En aquesta fotografia podeu veure, emmarcades, tot un seguit de postals de les que va rebre de part dels seus admiradors.

Detall d’algunes postals. Tenen molt encant.

Els pedestals eren un element decoratiu que es feia servir molt. N’hi havia de moltes classes i embellien racons d’una escala, Acostumaven a decorar-los amb tapetes de puntes fets a la mida de cadascun d’ells i al damunt, hi feien lluir un ram de flors o alguna figura.

A l’esquerra s’hi veu la col·lecció de postals i a la dreta, una petita part de l’extensa col·lecció d’estampes que es guarden a casa.

Detall d’un dels dos marcs que mostren estampes. A sota, hi ha una postal molt bonica subjectada amb una cinta de seda i signada pel meu pare. Està dirigida al seu avi i pares. és tota una lliço de com s’esmerçava en aquells temps en escriure en català i alhora resulta sorprenent amb el respecte que els tracta.

L’altre conjunt d’estampes que tenen cap els cent anys.

Un altre pedestal que embelleix un racó. En aquest cas es tracta d’una peça modernista que, inicialment era del color de la fusta, però es va pintar de negre. A la casa n’hi ha un altre d’idèntic ja que era costum que, segons en quin lloc els posaven en mode simètric per doblar l’efecte estètic.

Tenint en compte que les noies joves en aquells temps no treballaven i les orientaven a saber cosir, especialment per poder-se fer l’aixovar, es dedicaven a fer “pañitos”. Eren unes teles, més o menys grans, en les que les joves anaven parcticant diferents punts per tal d’aprendre’ls a fer bé i podre-los traslladar als llençols, jocs de taula…

El de l’esquerra és el molt antic, Els altres són dels anys seixanta.

Aquí s’hi veuen dos escapularis del cor de Maria. Els treballs manuals eren els que dominaven en aquell temps i tot i que haurien de ser igual, ja que les lletres i el dibuix són els mateixos, cada jove, quan els brodava hi deixava la seva emprempta personalitzant-los.

Al replà del segon pis s’hi troba aquest moble, sembla una ràdio, que podria ser dels anys seixanta o setanta. Els elements decoratius i els marcs tenen els seus anys. Vanesa Carcasona Bonet, de la quarta generació de la casa, és la jove de les fotografies.

Els pedestals segueixen embellint els espai, en aquest cas hi lleix una peça de ceràmica, i aquí s’hi afegeixen els suports de ferro que tant es feien servir durant el segle XX per posar-hi plantes.

Cal tenir present que tot el material amb que s’ha museitzat aquesta casa es podria dir que un 80 % o més és propi de la família i la resta regals que s’han rebut o compres fetes que han aportat les darreres generacions.

Aquest quadre gran amb la figura de Sant Josep porta un marc que es feia molt. A més de posar-hi imatges de sants era molt freqüent trobar-los a les parets de les cases amb unes fotografies molt grans i de pit amunt de membres de la família difunts. Jo recordo que a casa n’hi havien tres posats l’un a costat de l’altre que a mi m’imposaven. Em feien por. Ja fa anys es va reconduir el seu ús i s’hi ha posat miralls. En veureu a moltes cases.

La llarga baran de forja aquí ja arriba al seu tram final.

Un mirall de caoba que amplia aquest racó de l’escala. En diuen de la “ditada” perquè el treball que té sembla que sigui la marca que faria un dit si el ressegeix. Hi ha molts mobles embellits amb la “ditada”: calaixeres, armaris, tocadors… Fixeu-vos amb aquesta mena de mig ou que decora la part superior. és un element decoratiu que també es feia servit molt

Aquestes tres fotografies, que ja heu vist en posts anteriors, són imatges de la casa vista des del carrer de fa més de cent anys.

Un altre pedestal, sempre coberts amb dos tapetes, un al suport de dalt i l’altre al de baix.

Diferents peces descansen en aquesta lleixa. Tres ribots, una pila per fer llum, billets de tren d’aquells de cartró dur…Molts recordareu perquè servien les “peretes de la llum”. Baixaven a prop del capçal del llit agafades d’un fil elèctric d’aquells d’abans i permetien tancar i obrir la llum de l’habitació des del llit.

Fixeu-vos en aquesta tauleta que hi ha. al damunt s’hi veu un àlbum que resulta que és una de les peces més entranyables i valuoses, a nivell sentimental, de la casa. En el proper post podreu veure-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: