A Cervera hi ha un conjunt de cases històriques situades al carrer Major, dins del que és Ciutat Vella. La més coneguda d’elles és la Casa Duran que funciona com a Museu. Eren uns habitatges en els que vivien famílies benestants de la ciutat.

A la zona de Cap Corral se’n pot comptar alguna: cal Montiu,que encara resta ben conservada. També ho era l’antiga casa, avui reformada en mode actual, que era coneguda com “ca la Calamanda” o “ca la Basilia” i que anava des de la plaça Sant Miquel fins davant l’Hospital, al lloc on actualment hi ha la botiga de llaminadures. La recordo molt bé perquè era la casa pairal de la meva àvia paterna. També s’hi pot incloure la “casa Camps”, situada al carrer Combat, on hi ha la botiga d’esports Truga que fins i tot comptava amb una capella.

L’immoble protagonista d’aquests posts no entra en aquesta categoria. És un habitatge que té dos cellers petits, uns baixos, primer, segon i tercer pis, on hi ha un terrat. És una casa de menestrals, que eren les persones que tenien negoci propi, eren “amos” i acostumaven a tenir treballadors. En el cas d’aquesta casa amb forn se’ls coneixia com “mossos”.

Atés que la casa no sé sap exactament l’any que va ser construïda cal explicar que després de la compra per part del besavi, l’any 1911, aquest va tenir cura de fer-hi un parell de reformes importants. La construcció de l’escala que comunica les tres plantes amb els baixos…

…i la cobertura del terrat, que estava a l’aire lliure i que ja tenia dempeus unes columnes que van marcar l’amplada de les arcades i el resultat va ser que en van sortir dues de més grans i dues una mica més petites. La diferència és poca però hi és.

La resta d’elements de la construcció resten igual que des de principis del segle passat o molt abans: la compartimentació dels espais poc ha variat i tots els sostres de la casa que tenen bigues de fusta. L’únic sostre nou correspons a les golfes, que tenien doble alçada i es van partir en dues estances, una damunt l’altra.

El primer pis, com s’acostumava a fer també amb les cases importants del carrer Major, té una alçada de sostre considerable. En canvi al segon pis, destinat a estança dels “mossos”, és molt més baixet.

L’escala llueix una barana de ferro forjat amb un passamà de fusta. Sempre havia sentit explicar que la van fer al taller que hi havia davant de casa conegut com “cal Clavetaire”. Un dels fills es deia Pepe, que més tard va muntar una botiga de vidres a la Costa dels Campos. L’altre fill, el petit, era el Francesc o “Paquitet”, molt amic del meu pare. El cognom de la família era Vidal. És una barana molt treballada, bonica, però complicada a l’hora de la neteja.

En aquesta fotografia, feta per Frederic Gómez Grau al Mas Duran, i amb el campanar al fons, els podeu veure plegats.

Moltes de les finestres de la casa encara es tanquen i s’obren amb uns ferros que deu fer molts anys que hi són. A més tenen finestrons també equipats amb uns mecanismes de ferro que fan que quedin fortament tancats. A la part de fóra hi ha persianes que pugen i baixen amb una corda que les subjecta. Ho podeu veure en aquesta imatge.

És de suposar que en aquesta casa hi devien intervenir una gran quantitat d’artesans: ferrers, fusters, paletes… Cal tenir un record per Amadeu Pipó, un gran restaurador, que tingué cura de deixar com nous diferents mobles, que amb el pas del temps s’havien anat deteriorant. És el cas d’aquesta calaixera barroca, que podria haver-la aportat la meva besàvia com a part de l’aixovar, ja que venia d’una família d’ebenistes, cal Sobrevila, del carrer Combat. De petita, jo hi jugava molt amb aquest moble posant i treient coses dels calaixos.

Amadeu Pipó també va tenir cura de la restauració de la barana de fusta de l’escala i dels cancells del primer i segon pis que resten impecables. Era un gran restaurador!

Doncs ara que ja s’ha explicat la història d’aquesta casa del carrer Combat, 24 és el moment de començar a fer el recorregut que van fer totes les persones que van assistir en la visita guiada als espais museitzats del segon i del tercer pis. No es feia el recorregut pel primer pis ja que és la part de la casa on va viure la família fins fa sis anys i mig, en que va morir la de més edat, Ramona Bonet Estela. Com ja s’ha explicat, ella va néixer en aquest habitatge i s’hi va estar fins a punt de complir 100 anys. Atés que tenia el cap perfecte era una enciclopèdia vivent dels fets històrics i familiars.

En aquesta imatge la podeu veure el dia de la celebració dels seus 80 anys.

Encetem doncs el recorregut per l’escala. La primera cosa que s’hi veu és aquest quadre que emmarca un tapete de tela de mantellina brodada que porta les inicials de D S. És la peça de roba blanca més antiga de la casa, feta a finals del segle XIX, per la meva besàvia Dolors Sobrevila Coromines. Tot i que ella no va trepitjar mai aquest habitatge perquè ja era morta quan el seu marit el va comprar, sí que hi van traslladar aquí moltes de les seves coses.

D’ella, Dolors Sobrevila, tenim moltes més treballs i, especialment, el record d’haver sigut una gran cosidora de blanc que va saber transmetre els seus coneixements a les seves dues filles.

Al damunt d’aquest tapete brodat de la besàvia, com podeu veure en la fotografia anterior, s’hi mostra la peça de roba blanca més actual. És un mocador amb una preciosa punta feta amb boixets obra de la meva estimada cosina segona, Tresa Carcasona Boquet, que ja fa uns anys que ens va deixar. Me’l va regalar quan encara no sabíem que se n’aniria tan d’hora. El record de la seva imatge acompanya aquesta delicat treball.

Al primer replà de la casa ens trobem amb un moblet que fa de suport a unes fotografies i a un bolso, un ventall i un bufanda de feata fets amb punta de coixí i fil negre. Després que aquesta casa hagués tingut dones excepcionalment dotades per cosir de blanc aquí es mostren les imatges de les que van heredar aquest art. De la generació que ara serien centenàries ho van ser les cosines germanes Ramona Bonet Estela…

.

… i Miquela Boquet Estela.

De la següent generació hi comptem a Tresa Carcasona Boquet que, tot i que va ser perruquera d’ofici, quan va tornar a venir a viure a Cervera va estar força implicada amb l’aprenentatge de fer randes amb boixets.

La seva germana gran M. Carme Carcasona Boquet és la que ha tancat el cicle de dones cosidores. A part d’haver treballat durant molts anys cosint de color, finalment, s’ha dedicat a l’art de fer puntes amb el coixí i els boixets i podem dir que hi té una habilitat especial, que es podria fer una exposició amb tot el material, exquisit, que ha elaborat i que ella és la darrera baula d’aquesta cadena de dones de la família que han tingut el do en saber cosir de blanc.

Aquí la podeu veure el dia del seu casament.

Els treballs que s’exposaven damunt aquesta tauleta donen fe de les seves habilitats.

Aquesta bufanda de festa és el darrer treball seu i l’ha fet en el temps del Covid. Observeu també el laboriós entramat de la punta del ventall.

Un dibuix que es repeteix en aquest mocador posat damunt una cadireta de fusta fosca, per tal de que hi destaqui.

Queda per tancat aquest post amb la imatge, emmarcada, perquè ja començava a deteriorar-se, de l’escriptura original de la casa. S’hi pot llegir que es va fer a la notaria de Don Simón Clavera Guarné i el comprador va ser el meu besavi, Don Delfin Bonet Fusimany. A baix a la dreta s’hi llegeix la data, “14 de noviembre de 1911”.