una mica de tot arreu

“A la recerca del temps perdut” Història (4) (4)

Tal com s’ha explicat, el meu besavi Delfin Bonet Fusimany va comprar la casa del carrer Combat, 24, perquè tenia, a la planta baixa, un forn i els espais adients per treballar-hi i comercialitzar el producte.

Atés que no es disposa de fotografies d’aquests espais podreu veure més o menys com eren per mitjà dels dibuixos tan encertats que va fer Ton Granell.

Avui en dia, la part que correspon al pastador i al forn està ocupada per les dependències de Cafeteria el Campanar i, la part que era la botiga, s’ha convertit en un rebedor d’entrada a l’habitatge.

Aquestes dues fotografies mostren alguns canvis en la façana. Quasi bé cap d’estructural sinó més aviat decoratius. La primera és de molt mala qualitat però és l’única que tenim. Encara no havien sortit els mòbils!!!!

Aquesta és com és ara. Pel que fa a l’estructura només s’ha eixamplat una mica la porta i s’ha tapat amb obra i un mural el que era l’aparador

El “pastador” queda emmarcat amb unes parets de pedra. A la del fons hi ha una arcada molt elegant. Sota aquest arc hi havia una pastera llarguíssima que, en retirar-la, es va haver de partir en dues degut a que no es podia traslladar amb comoditat. Tots els elements que formen part de l’ofici de forner es conserven. De fet, a la Cafeteria, es disposa d’un catàleg amb el que es pot fer un recorregut tot i llegint les explicacions i visualitzant tots els estris. Caldrà, en acabar aquesta sèrie de posts, fer-ne alguns informant de tot aquest material que és ben interessant.

Aquesta gran pastera, que demanava fer una feina manual, va ser substituïda per una màquina de ferro de dimensions mitjanes que era la que pastava el pa d’una manera mecànica. Aquesta màquina estava emplaçada en aquest espai i quan es va tancar el forn la van vendre a pes. Aquí s’hi apilaven una gran quantitat de caixes de fusta, encara en guardem una, en les que s’anava posant la pasta amassada en les formes que es desitjava obtenir: pa de colze, barres, coques… També hi havia un estri de ferro amb maneta de fusta, que conservem, i que servia per bombar l’aigua, que s’agafava de la veta que inundava el celler de la casa.

Aquesta veta d’aigua que forma part d’uns rius subterrànis que corren per aquesta zona de Cervera va omplir el celler durant molts anys. Finalment es va treure tota i s’hi va posar un motor perquè l’anés escopint quan hi tornava a entrar. D’aquesta manera s’ha aconseguit habilitar dos cellers molt bonics que formen part de l’espai ocupat per la Cafeteria el Campanar.

Aquí en podeu veure un que llueix una volta de pedra.

Amb els anys els canvis han sigut importants tot i que l’espai, la pedra, l’arc…està com abans. El terra, també de pedra, es va cobrir amb fusta però sense malmetre’l gens. Aquestes imatges corresponen a unes activitats festives organitzades en aquest antic pastador.

A l’espai dedicat al forn s’hi accedia directament des del carrer. A la paret del davant s’hi veia la tampa, a la dreta, que és la porta de ferro per on s’enfornava, l’escopeta, a l’esquerra, que és per on es posava la llenya per escalfar el forn i, la porteta de sota, que servia per retirar les cendres Estan bastant ben conservades dintre del que cap…

Ara estan tapades per un muret que hi ha a darrere la barra de la Cafeteria. El gran forn, fet amb una volta de totxos refractaris i reomplert de sorra al voltant, encara forma part dels baixos de la casa. L’habitació que hi ha al damunt sempre se li ha dit “quarto gran” per les àmplies dimensions que té. Era un lloc ideal per dormir-hi a l’hivern, per l’escalfor que pujava del forn, però molt incòmode a l’estiu. Aquest “quarto gran” s’aguanta damunt un tou de sorra. No hi ha bigues. Totes les de la casa són de fusta i, damunt d’un forn, la fusta seria mala companya.

Aquí s’emmagatzemaven els sacs de farina, ben apilats; es guardaven, penjades al sostre, les llargues pales que es feien servir per enfornar i, a mà dreta, hi havia un bon munt de llenya i també un taulell per diferents usos.

Aquest espai comunicava amb la botiga per la porta que es veu a l’esquerra.

L’anomenat forn era un punt de caliu i de trobada. El Paquito hi acollia coneguts i amics en aquest lloc on, a part de transmetre el valor d’un treball artesanal ben fet, donava rellevància a l’amistat, a la convivència i a fer barri. Recordo alguns dels que hi venien cada dia a fer petar la xerrada. A l’estiu, amb les portes ben obertes i, a l’hivern, ben endins per arrecerar-se del fred i refer-se del glaç del carrer. El Joan i el Cinto de “cal Oliveretes”, el “Paquitet” de cal “Clavetaire”, el “Teto”…eren dels habituals…

La porta per on s’entrava al forn era menys ampla que l’actual de la Cafeteria i tenia unes dobles fulles de fusta partides perquè ocupessin menys lloc al obrir-les.

En aquesta fotografia feta per la Festa de Sant Magí es veu força bé aquesta entrada. L’home que va vestit de Sant Magí és el Magí Tarruella, besavi del Lluís Falip, al que tots coneixem com propietari dels balcons de flors més macos de Cervera i queté cura de reapartir cartells.

El pare, Francesc Bonet Estela és el que s’agafa la cama amb les mans. A la dreta i, mirant a l’objectiu, s’hi veu Francesc “Paquitet” Vidal, que vivia davant la casa del carrer Combat, a “cal Clavetaire” i era un dels que sovintejava les trobades al forn. El meu pare i ell eren molt amics: els hi deien: el “Paquito” i el “Paquitet”. Suposo que per l’edat ja que el pare era una mica més gran. Els altres dos joves que els acompanyen no estan identificats.

Un altre jove que sempre feia cap a les trobades al forn era l’hereu de la fusteria i tenda de mobles de “cal Oliveretes”, el Joan, fill del Cinto, un home ja més gran que també hi anava moltes vegades. El podeu veure, ja molts anys més tard, en aquesta fotografia. És el de la dreta. El del mig és el “Noi tendre” que vivia tocant a l’església de Sant Cristòfol i no era dels tertulians de joventut. A l’esquerra, el pare.

Aquest és l’únic dels dibuixos que no va fer el Ton Granell. L’autora és Vanesa Carcasona Bonet i reflexa perfectament com era la part de la façana de la casa del carrer Combat, 24 que corresponia a la botiga.

Aquesta fotografia d’ella quan era petita hi va ajudar ja que es veuen molt bé els dibuixos de la fusta.

Torneu a veure el mateix dibuix. La botiga era el lloc per on calia passar per accedir a l’habitatge. A l’esquerra es veu l’aparador on s’exposaven els productes que es venien, especialment les coques. Els vestiments d’aquest aparador i de la porta eren de fusta pintada d’un color marronós. Hi havia un treball ben bonic a la part de baix. Les persianes, l’únic element protector, eren les típiques d’aquella època, fetes amb unes fines tiretes d’un material tou. Pujaven i baixaven amb una corda. Les lletres dels últims temps en que la botiga estava oberta encara es conserven. Són d’un color grogós i d’un material plàstic per tal de que les inclemències del temps no les faci malbé. El número 24 encara avui està posat a la façana.

Francesc Bonet Estela, en el temps d’aquesta fotografia, feta pel seu millor amic, Claudi Gómez Grau,,ja treballava de forner al negoci familiar i Ramona Trilla Carulla, al cap de poc, ja s’hi va incorporar a fer de botiguera.

I en va tenir cura durant molts anys. Es casà amb el meu pare Francesc Bonet Estela l’any 1946. La botiga es va mantenir oberta al públic fins l’any 1987 quan la Ramona es va jubilar. A ella li encantava atendre la gent i tenia unes excel·lents relacions amb la clientela. La seva vida familiar quedava separada de la laboral només per un tram d’escales que va pujar i baixar milers de vegades al llarg dels anys. Mai es va permetre fer vacances ni estar de baixa.

A l’època del besavi, de l’avi i els primers temps del pare va ser de gran prosperitat. Hi havia treballadors, els “mossos” que vivien a la casa, al segon pis, i, fins i tot la família tenia minyones que ajudaven en les feiens domèstiques. Hi ha constància que una d’elles vivia a la casa.

Tot això va canviar de sobte quan des del Sindicat Agrícola de Cervera, l’enorme edifici modernista que aporta una gran bellesa a la zona de la ciutat on es va aixecar, van decidir agafar el monopoli del pa a la ciutat. En aquell temps a Cervera hi havia uns quants forns, com el de “cal Delfin” que feien i comercialitazven el pa. Aquí podeu veure el de “Cuñé” al bell mig del carrer Major i que portava un nom preciós: “Fleca de Sant Jordi”. A la plaça Major hi havia el forn del “Pacomio” de la família Alsina. A la plaça Sant Miquel el de “cal Pomés” i a l’avinguda Catalunya n’hi havia dos: el de “Ca l’Armengol” i el de “cal Xandri”.

Aquesta pastera de ferro fou la màquina que va substituir la pastera manual. És la del forn de cal Cuñé.

Va resultar que al flamant Sindicat hi van fer una Panificadora. No sé perquè hi ha aquesta data ja que el desgavell que van provocar entre els forners de Cervera va ser sobre les primeries dels anys seixanta. Va resultar que en un dia determinat, des del Sindicat, van obrir botigues de venda de pa pròpies i donaven el pa molt més barat que la resta de forners. En aquella època se’n menjava molt de pa i la gent van fer els seus càlculs i, en veure l’estalvi, van canviar la seva tenda habitual per les del Sindicat.

Això va suposar la ruïna pels forners i tots van HAVER de TANCAR. Ho recordo com un terrible trasbals. El Sindicat els va acollir i els que abans eren amos del seu propi negoci van aplegar-se en una Cooperativa. Un desastre total. Hi havia qui estirava més del que li pertocava. Tot i que la família van ser molt curosos en no preocupar-nos, els fills, ens vam adonar de que les coses no anaven bé. Quan més endavant, la Cooperativa de forners es va desfer i, cadascun d’ells va passar a ser un treballador amb nòmina del Sindicat, el meu pare va descansar ja que, al menys, sabia amb que comptava i no havia de témer mans llargues.

Aquí podeu veure un dels forns del Sindicat. Com aquest n’hi havia uns quants, feien força goig i estaven acabats amb molta polidesa, emmarcats per aquestes rajoles blanques. Quan els Sindicat, se’n va anar en orris em vaig quedar un piròmetre, crec que així es diu l’aparell que es veu a l’esquerra. El tinc guardat i ben restaurat però cada vegada que el veig em porta mals records.

La meva mare veient com anaven de maldades les coses i que al calaix no hi entrava el mateix d’abans es va espavilar i va muntar una petita granja a les golfes, aquelles tan grans on abans de la guerra hi havia guardats els feixos. Com que la venda d’ous va ser un èxit va ampliar l’espai dedicat a les gallines ponedores al lloc on hi havia l’alcova i l’habitació, al segon pis de la casa, que en anys anteriors havien dormit els “mossos”. També va dedicar un espai de la botiga a posar-hi prestatges amb comestibles, que els hi facilitava Ramon Morell, veí del carrer. Fins i tot venia loteria.

Sembla ser que avui li dirien emprenedora. Era una persona intel·ligent i sempre deia que li hauria agradat molt poder estudiar, i guardava un record excel·lent del seu pas per l’escola així com també de tots els anys, inclosos els de la guerra, que va treballar a la fàbrica de galetes La Palma. Quan feia càlculs mentals ens deixava bocabadats per la seva habilitat i rapidesa.

Es pot dir doncs que la seva aportació a l’economia familiar, adequant-se al que tocava viure en un moment tan delicat, va ser del tot rellevant.

La gestió del Sindicat va ser desastrosa i va acabar com va acabar. Els responsables es van poder posar la medalla d’haver tancat tots els forns de pa de Cervera. Un honor ben indigne. Encara recordo les paraules de la meva mare quan, des del Sindicat ja no els hi baixaven ni una enguna de pa i es va haver d’espavilar per aconseguir omplir els prestatges de la botiga, deia:

“Qui m’havia de dir que amb la guerra que ens ha donat i el mal que ens ha fet ‘havíem de veure el Sindicat completament desfet i nosaltres, que teníem un bon forn a casa, hauríem de vendre el pa d’altres, de Tàrrega…”

Tot això forma part de la història de Cervera. Afectà d’una manera contundent al grup de forners de la ciutat en el moment de la col·lectivació. Després, quan tot se’n va anar en orris afectà a molta més gent… però això ja no forma part de la història de la casa del carrer Combat,24…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: