Cal seguir per les Ries Baixes i arribar fins la ciutat de Vigo. Resulta que la ciutat de Vigo no em va despertar cap entusiasme excepte la part de la platja i les illes Cies que, dissortadament, no s’hi podia accedir perquè feia molt vent.

L’edifici de la Xunta feia goig amb tan de vidre reflexant el temps canviant.

Quan es coneixen llocs nous també resulta important encertar els establiments on s’entra per dinar, berenar i sopar.

Els cas és que de Vigo m’emporto un molt bon record de l’ambientació tan aconseguida dels llocs triats per anar a menjar.

La Tita, un espai ple de recursos decoratius molt encertats, va ser l’escollit per dinar.

Un espai ple d’encant fou l’escollit per berenar. Els pastissos que servien eren fets artesanalment. I es notava!

Ecològic, quasi vegetarià i amb una decoració molt encertada, aquest va ser el restaurant triat per sopar.

L’illa de la Toja és un indret mític de Galícia. Visitar la tenda-exposició és com entrar a la recerca del temps terdut.

Aquesta imatge correspon a l’antic hotel del que ja no en queda ni rastre. El nou és d’allò tan modern. Em vaig quedar una mica decebuda perquè esperava trobar-hi un aire decadent amb tocs vintage i, d’això, res de res.

Cartell explicatiu que forma part de l’espai expositiu.

En aquests prestatges es poden veure productes que estan a la venda.

Aquesta vitrina plena de productes que ja són història és un encant.

L’elegància i l’ornamentació d’altres temps queda reflexada en aquesta barana ben ornamentada. Resulta molt bella destacant-se, en blanc, damunt els blaus del cel i del mar.

Aquesta ermita, la de l’illa de la Toja, és única. Està dedicada a Sant Sebastià però tothom la conei com “La iglesia de la Conchas”. Està totalment recoberta de conxes. D’aprop és una passada!

Aquesta illa, tan relaxant i plena d’espais verds, ara s’ha convertit en un indret de vivendes d’alt standing.

És del tot reconamble fer-hi una visita!