Els sami són els habitants d’aquesta ètnia que habita a Làponia i que està estesa en quatre països: Rússia, Finlàndia, Suècia i Noruega. Hi ha més de 90.000 samis en aquestes terres septrentionals. Tenen bandera pròpia i una cultura comuna.

En les gèlides ciutats habitades pels samis trobem algun monument, com aquest, que recorda que, en el seu temps, aquesta zona va ser visitada per gent de més al sud que hi venien a la recerca de minerals. Estem a la ciutat finlandesa d‘Ivalo.

Arreu els huskies es fan admirar.

Sortim de Finlàndia i arribem a Noruega. Aquí es visita Karaskoj que és la capital dels samis noruecs.que està a 20 quilòmetres de la frontera.

I un altre, de molt interessant, a l’interior d’aquesta edificació.

També s’hi troba una botiga en la que venen tots els elements vinculats amb els samis. Lúnica pluja que vaig veure en tot el viatge va ser des de dins d’aquest recinte. Semblava el diluvi universal! No va durar massa i d’aigua no se’n va veure més.

Al museu s’hi pot veure un audiovisual molt interessant sobre la vida dels samis així com també quantitat d’estris i de vestuari propis d’aquesta comunitat.

Una magnífica exposició de fotografies informa de com era el dia a dia en aquestes terres gèlides. Val a dir que aquesta jove que hi surt i d’altres, actualment, viuen al sud d’Europa, a Marbella o les illes Canàries. Sembla que han descobert unes altres temperatures i ja s’hi han avesat.

Els rens són els animals que sempre acompanyen els samis. Es diu que d’ells s’aprofita tot.

Fredors intenses difícils de suportar.

El trineu és el mitjà de transport més utilitzat.

En aquest petit poble s’hi troba un restaurant que s’assembla a una tenda sami. Amb un foquet al mig, que hi dóna molt caliu, la taula hi està posada al seu voltant. El menjar va ser excel·lent a base de salmó, el peix estrella d’aquestes terres.

Seguim el recorregut cap el nord i els paisatges que es troben són gèlids i molt solitaris. Aquesta zona és una de les més despoblades d’Europa.

Aquestes estructures que comencem a veure per primera vegada serveixen per assecar el bacalla.

En direcció a Cap Nord una gèlida platgeta ens dóna fe de les parades que hi fan els que hi passen deixant la seva petjada en forma de munts de pedres.

Aquest camí per carreteres molt solitàries és sovintejat pels rens. Se’n veuen molts i molts. Quasi sempre en grups grans. En aquest cas només n’hi ha un parell.

Cal tenir molta cura a l’hora de conduir perquè xocar amb un d’aquests animals, que pesen el seu, pot tenir males conseqüències. Si van seguint la direcció dels vehicles s’ha d’alentir la marxa i respectar el seu pas. Si estan creuant la carretera, cal parar i deixar-los passar, ja que els rens només veuen el que tenen al davant. No tenen cap visió pels costats per tant no són conscients del perill.

En aquest temps canvien el pèl. Com podeu apreciar aquest ren està quasi pelat.

Les antigues tendes que els samis construïen fent servir pells de ren ara hi són testimonials fetes amb moderns materials.

Un món llunyà, fred i inòspit, apartat de la civilització i que ara s’està perdent ja que no hi queda ningú d’aquesta ètnia que visqui en les condicions d’abans. De fet pel camí es troba una fotografia d’un sami, que encara viu, amb el rètol de “L’últim sami”.

Aquest túnel, obert des de fa pocs anys, permet fer una drecera important per arribar a Cap Nord, la fi del món.