una mica de tot arreu

La Segarra en temps de primavera

Tothom que coneix la Segarra sap que és terra de secà. Si algú la visita en temps de primavera es queda bocabadat perquè la percepció que es té d’aquesta comarca canvia totalment.

Fer caminades per aquesta comarca, quan els camps s’assemblen als anglesos i escocesos, és tota una experiència. Aquestes terres tenen un encant particular pel seu relleu. Turons plens de bancals que, amb les seves parets de pedra seca, encara donen més bellesa al paisatge.  A més ara, des de que es fan nous cultius, s’hi afegeix el groc que dóna una lluminositat i un color espectacular, en contrast amb els verds.

Aquestes fotografies estan fetes en el tram final de la caminada organitzada per Centre Excursionista de la Segarra que es va iniciar a l’Ametlla, un poblet molt bonic i que, passant per Mas de Bondia, un altre poble segarrenc del tot recomanable per visitar-lo, va acabar a Granyena. Fer la ruta per aquests camins, amb les voreres que eren un escalt de flors silvestres, i el paisatge que enamorava, va ser tot un plaer.

Gaudiu amb aquests paisatges que, al natural, són molt més bells.

Camins fàcils de trepitjar en els que les flors acompanyen amb els seus colors vius i alegres.

Catifes de diferents tonalitats de verd cobreixen els camps.

El treball dignifica l’home. 

En algun tram, la terra de secà s’endevina emmig del verd intens.

Velles i belles construccions de pedra conviuen amb altres de totxo

Camins que conviden a ser trepitjats…

El mar existeix també tenyit de verd. Camps que onegen al ritme d’un ventijol suau i que semblen onades que s’escampen camí avall…

La pedra protagonista en la construcció de cabanes. Encara dempeus aquesta, però potser per no molt més temps… Cervera, al fons…

tons de verd per triar…

Turons i turonets que donen molt encant al paisatge.

En racons on el verd no arriba hi espia la terra seca d’aquesta comarca. Aquí il·luminada de groc…

L’encant sempre encisador dels bancals… Molts van caient…

Estem vivint uns temps estranys en que ens prohibeixen el groc. La nataura sembla que no se n’assabenta i esclata banyant d’aquest color els camps.

Una ermita, al fons, el cementiri envoltat de xiprers, el pal de fusta envellida que aguanta un fil solitari…tot plegat fa una postal que enamora.

Un comiat en clau de groc d’aquesta caminada tan ben preparada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: