És el meu poble preferit ja que hi vaig treballar quan encara el boom turístic no existia i en guardo un fantàstic record. Sempre penso que en aquell temps que els preus dels habitatges eren ben assequibles, havia d’haver-ne comprat un. És l’unic lloc que, tot i que no sóc gens amant de les segones residències, no em faria res tenir-ne una.

Me’l sé de memòria aquest poble i, cada vegada que hi torno, m’adono de seguida de qualsevol canvi. Darrerament hi ha hagut molta creativitat i propostes arriscades per tal de fer-lo més i més atractiu. Compta amb poc més de 500 habitants i està situat a una alçada de 1143 metres.

Aquestes cases que estan tocant a l’escola, el lloc on vivia i treballava, llueixen façanes pintades amb uns colors que no deixen indiferents. Al darrera, entre aquestes dues elevacions hi ha el Montarto, de 2.833 metres, la magnífica muntanya que des de casa i des de la classe veia sempre al davant.

També recordo que, des d’aquest pont que es veu en primer pla, el ramat de vaques que arribava de pasturar feia el seu recorregut final aquí i, aleshores cadascuna de les bèsties, marxava sola i sense errar cap a casa seva.

Detall d’una de les façanes. en aquell temps en aquestes cases hi vivien alguns/nes alumnes meus/ves.

Seguim cap a la plaça on hi ha l’establiment més conegut, l’antiga Taverna Urtau. Aleshores també hi era però de dins ben diferent d’ara. com un cafè d’aquells de poble on s’hi trobava tothom.

Aquesta casa, també situada a la plaça manté quasi igual la façana d’aquest edifici. Ara es mostra pintada amb un blau radiant.

Detall de la balconada de fusta i d’un escut del Barça.

Aquest és el nou edifici de casa Irene. Va ser el primer lloc on vaig fer un àpat i, aleshores era molt senzillet. La Irene, ànima de la casa es va fer molt famosa arrel de que el rei quan venia per aquí va popularitzar aquest lloc.

De llocs amb encant n’hi ha un munt. Aquest el trobo molt bonic i l’interior és acollidor i agradable.

A finals de juny plantes les flors i, a finals d’agost que es quan hi vaig estar fan un goig que enamoren.

L’hotel Besiberri, que es troba al costat del riu no em pot agradar més. És de la mateixa senyora que hi estava quan hi vaig viure jo. Aleshores hi havia una tenda de comestibles i una perrruqueria.

Va ser el lloc reservat per allotjament en aquests dies de vacances i és del tot recomanable.

M’agrada molt com han restaurat aquesta cuina económica. Aquí, a la nostra terra, la gent les platejava i jo en tinc una de molt maca que em van regalar i penso que si tingués paciència de rascar el platejat quedaria molt bé.

El riu Valarties dóna vida al poble i el travessa.

Arties compta amb més d’una església. Aquesta, Santa Maria d’arties, és la que, quan jo estava aquí, sovintejavem els diumenges.

El campanar de l’església, del segle XIII i principis del XIV, és molt elegant. Al seu costat s’hi troba aquesta esvelta torre.

El mateix campanar vist des de la zona on hi ha el camping.

Un camping fet amb molt gust. Les cabanes són de fusta, molt boniques i, per dins, també. de nit estan il·luminades i queda un espai molt acollidor.

Aquesta és la meva escola. Ara l’han pintada d’un color teula i trobo que ha quedat molt bé.

Al part de dalt hi ha les classes i a baix era l’espai destinat al pis del mestre i la mestra. Ara tot es va servir com a espai educatiu. Des d’aquests finestrals es veu el Montardo a la perfecció.

La porta d’entrada a l’habitatge on vaig viure el temps que vaig estar treballant en aquesta escola.

Escales d’accés des del carrer a les aules.

En el proper post podreu seguir veient detalls d’aquest poble que em té enamorada.