Dissortadament el Col·legi de la Sagrada Família ha tancat les seves portes. Quan ens en vam assabentar des d’Associació Cultural el Campanar vam organitzar una tarda de portes obertes per qui volia venir a donar una última ullada als espais d’aquest antic centre educatiu.

Aquesta és l’escala que, des del carrer Major, s’entrava al col·legi. Quan es va tancar la primària l’entrada pels alumnes de pàrvuls es feia pel carreró Sabaters.

Aquest espai conegut com la sala dels soldats, degut a les pintures que es troben a les parets, funciona com a zona de pas cap a la gran sala que dóna a la façana del carrer Major.

Aquest espai fa de rebedor i distribuidor. La porta de l’esquerra és la que dóna accés a la capella.

Quan hi havia alguna cosa important totes les alumnes s’aplegaven davant el quadre de la Mare Güell, la fundadora de l’ordre.

Des d’aquesta obertura de la dreta es té accés a la porta que dóna a les escales. És l’entrada i sortida del carrer Major.

La capella és una de les parts que ha canviat més de l’edifici. La finestra sí que es conserva igual i les figures de la Sagrada Família també.

La manera com estava pintada ha desaparegut i s’han deixat les parets blanques.

Aquesta Immaculada es troba a un quartet on hi ha un piano. És la Verge que, sempre, pel mes de Maria, el maig, es posava al lateral de l’altar molt ben arreglada amb flors i altres embelliments.

El dia de portes obertes es va repartir un punt de llibre de record  i la imatge que hi surt és aquesta.

Aquestes pintures corresponen a la sala de davant que ocupa tota l’amplada de la façana. Era la classe dels nens, que només podien estar al col·legi fins els sis o set anys, a parvulari. Atés que és un espai molt gran quan s’havien de fer representacions teatrals s’hi muntava un escenari.

Zona de pas des de la part que dóna al carrer Major fins al gran distribuidor.

Aquesta altra sala, per la que també es pot accedir a la capella, llueix unes portes magnífiques. Les bigues li donen elegància. Aquest moble de l’esquerra està dins d’un espai que ha vist millors èpoques.

Ara s’hi troben peces funcionals però en els bons temps del col·legi aquí hi havia un magnífic conjunt de sofà, butaques i cadires. Era el lloc on es rebien les visites dels pares i d’altres persones.

Aquest és el tercer piano que vèiem. Hi va haver un temps que la madre Joana Torres donava classes de música.

Aquest espai està del tot canviat. Correspon a l’altra banda de la capella.

Només se’n conserva el finestral amb els vidres de colors.

Unes portes correderes separen les dues parts de la capella.

Aquesta classe per moltes de nosaltres té records molt entranyables ja que ens hi passavem moltes estones. A les tardes una monja hi feia vigilància mentre treballavem o estudiavem.

Estaria exactament igual que aleshores si s’hi tregues aquesta paret de pladur que l’escurça i les pintures infantils que obviament no hi eren.

Hi ha dues finestres que donen al carreró Sabaters. Els llocs que hi són propers eren sempre molt solicitats ja que els joves de la nostra edat venien per aquí per tal de veure’ns.

Amb aquesta finestra hi tinc una relació del tot personal cosa que avui tothom posaria el crit al cel. Jo era molt moguda i enredava tant com podia però, per altra banda, en els estudis no m’agafaven mai sense saber-me les coses. Aleshores optaven per posar-me, en una taula i una cadira, davant d’aquesta finestra. Em quedava aillada de la resta de la classe. Val a dir que potser a algú això li hagués representat un trauma però a mi no. Imagineu-vos avui fer això a algú. Sortirien als diaris!!!!!!

Encetaré el proper post explicant l’altra que em feien! Em cal dir que en aquest col·legi hi vaig estar d’allò tan bé, al vespre quasi ens havien de treure a empentes perquè no trobàvem l’hora de marxar i a més jo hi vaig estar fins els 18 anys perquè hi vaig fer els estudis de Magisteri anant-me a examinar a Tarragona i a la Normal de Barcelona.