Després de deixar Burgos, el pas per Palencia, va ser bàsicament per visitar la catedral des de fóra, ja que l’accés a l’interior estava tancat. No hi vaig trobar altres llocs massa rellevants.

A Tordesillas ja hi havia estat però hi vaig tornar a passar perquè m’havia quedat alguna cosa per visitar.

És un lloc conegut perquè aquí es va signar el Tratado de Tordesillas a les edificacacions conegudes com les Casas del Tratado. En aquestes cases, els representatnts dels regnes d’Espanya i Portugal, van signar el repartiment del Nou Món. Van marcar les fronteres d’unes terres que no eren seves i que havien conquerit escampant dolor, sang i mort.

Hi ha un mural en el que es veu un indígena que mira com signen el tractat mentre que els seus ulls vessen tantes ll’agrimes que s’ajunten formant dos rius cabdalosos i llarguíssims. Vergonya.

Aquesta figura, posada davant de les Casas del Tratado, és la de la dissortada Juana la Loca. Pel que li va tocar viure aquí es respira a l‘aire el dolor d’aquesta dona empresonada de per vida primer, pel seu pare i després, pel seu fill. La eterna història d’homes que tenen el poder de dominar les dones.

 

Per tant aquesta ciutat compta amb una història que no és per vantar-se’n. 

Una visita que no deixa el regust amarg és la que es pot fel al Convent de Santa Clara.

Al campanar del convent, un niu de cigonyes hi crida l’atenció.

Les llepolies que fan les monges clarises endolceixen el regust amarg de la història.

Com que són monges de clausura la venda es fa per mitjà del torn.

A les parets s’hi troben murals d’actualitat, com l’abans esmentat, en els que es representen fets de la història de la ciutat.

El comiat, amb la visió del campanar blanc, retallat contra la blavor d’aquest cel tan net, gratifica la vista. Els coloms, que ja sabem com ho embruten tot, s’hi troben d’allò tan bé a recer d’aquest campanar.

Zamora em va enamorar. És una d’aquelles ciutats en les que sents que t’hi podries passar uns dies i estar-hi d’allò tan bé.

El mercat …

… i alguns edificis de la zona ja resulten bonics amb aquesta estètica tan ben aconseguida.

Els colors dominants de la ciutat són els torrats, els ocres, els marrons… els materials, la pedra, la fusta, el ferro…

Per això resulta una sorpresa trobar-se amb aquest edifici que trenca amb tots els altres. És el Teatre Ramos Carrión i, tot i el contrast que hi ha entre la resta de la ciutat, és com una bufada de lleugeresa emmig dels seriosos conjunts romànics de Zamora, una urbs bellíssima, acollidora, plena de racons amb encant i de llocs per passejar i viure.

Un espai que podria trencar la bellesa del recorregut urbà, queda com una obra d’art amb aquest mural tan realista que s’hi ha afegit.

Sembla que visitar Zamora per Setmana Santa, una setmana declarada d’Interés Turístic Internacional,  és viure uns aconteixements extraordinaris. Les confraries són ben antigues i hi ha un museu dedicat a aquesta setmana.

Escultures referents a les processons, llueixen als llocs més rellevants de la ciutat.

Per Zamorta hi passa el riu Duero que té una bona amplada. Un pont, molt llarg, permet travesar-lo.

L’Ajuntament.

Zamora, amb el seu casc antic molt allargat, amb muralles que l’envolten, amb la catedral, el castell, dos palaus, catorze esglésies al casc històric, dinou edificis modernistes…

Tot plegat fa que sigui un destí del tot recomanable.