El sud: Mulhacén i Guadix (1)

El Mulhacén, amb una altitud de 3.478,6 metres, és el pic més alt de la península Ibèrica i el segon més alt d’Espanya després del Teide (Tenerife), de 3.718 metres. És a Sierra Nevada (serralada Penibètica Granada) i forma part del Parc Nacional de Sierra Nevada.

Per la gent de Granada i voltans és un lloc que el tenen molt a prop, o sigui que practicar l’esport de l’esquí, els hi és ben avinent. Diuen que les pistes són bones però, des del meu punt de vista, no es pot comparar aquest enclau amb la Vall d’Aran. L’encant de la Vall d’Aran rau en tot el que es troba en la zona: poblets plens d’encant, paisatges bellíssims, construccions típiques, una cuina molt bona i un respecte total per com s’hi ha construit. Res de tot això hi vaig saber veure en aquest lloc.

Viatjant per Andalusia hi ha molts llocs on fer-hi parada i gaudir de les belleses locals.

Guadix és una ciutat que es mereix una visita. Té una quantitat d’habitants semblant a la de Cervera i presumeix de tenir unes quantes coses molt interessants per visitar. Aquesta és la plaça més important i, al fons a mà dreta, s’hi pot veure el campanar de l’església.

La catedral de l’Encarnació de Guadix és un temple catedralici de culte catòlic , . La seva construcció es va iniciar al segle XVI i va acabar a mitjans del segle XVIII . És d’estil gòtic tardà, renaxentista i barroc..

Tot i que aquesta part çes la més sobria s’hi troba l’accés principal. Podeu veure una part del campanar a mà dreta.

És visita obligada l’estació. A prop d’aquí, a la província d’Almeria s’hi han filmat al llarg dels anys moltes pel·lícules d’acció i del “oeste”.

Aquesta estació va ser l’escenari d’una de les pel·lícules d’Indiana Jones.

El rellotge, bonic i entranyable, pels records que porta d’un altre temps.

Als afores de Guadix s’hi troba una zona farcida de muntanyes molt especials. A vista d’ocell s’assembla a un paisatge llunar.

És coneguda com les Coves

Guadix, cruïlla de camins i cultures mil·lenàries, bressol d’argila i ciutat de referència a Andalusia Oriental, guarda un tresor amagat a les entranyes de la terra: les CASAS COVA.
Considerada com la “Capital Europea de les Coves” pels seus aproximadament 2000 habitatges subterrànies (repartides en una superfície aproximada de 200 hectàrees de terreny), la majoria d’elles continuen habitades per uns 4500 accitanos que gaudeixen de totes les comoditats d’un habitatge modern i dels seus beneficis naturals: temperatura constant entre 18º C – 20ºC i la tranquil·litat i silenci que aporta el seu aïllant natural (l’argila).

Els orígens de les Coves cal buscar-los immediatament després de la presa de Granada (1492) pels Reis Catòlics, en el desplaçament dels moriscos des de la medina als ravals i després a la perifèria, quan en 1568 va tenir lloc la Guerra dels moriscos i la conseqüent expulsió d’aquests.

Formant un arc en sentit est-sud-oest al voltant de la ciutat, les coves presenten una planificació anàrquica. Excavades per la mà de l’home gràcies als materials desmenuzables i fàcils de tallar, secs i molt impermeables dels turons argilosos que envolten la ciutat, tradicionalment eren picades per mestres alarifes amb pic i pala i la tècnica consistia en el “picat” del turó perquè aquest no s’esfondrés.

En l’actualitat, l’ús de mitjans mecànics s’ha anat estenent suposant una degeneració de la tipologia de la cova, ja que es excaven grans túnels que després es divideixen amb envans artificials per aconseguir les diferents estances de l’habitatge.

Tres elements que formen part del paisatge de les coves: la pedra, les xemeneies emblanquinades i el ferro.

Aquestes xemeneies surten del terra com bolets ja que representen la manera de captar l’aire de l’exterior. Estan fetes amb una inclinació especial de manera que ni la pluja ni la neu entri dins els habitatges que hi ha excavats a la roca.