Quan, al col·legi, estudiàvem les classes de vegetació que es troben al món, la tundra era la primera que sortia en el llistat. És una vegetació didícil de veure si no visites terres septrentionals.

Abans de fer aquest viatge en aquests territoris tan especials, havia estat, en un altre país, fronterer amb Finlàndia: Rússia. I havia visitat part de la regió de Carèlia que, després de la Segona Guerra Mundial va quedar ens mans russes  Navegar pels llacs més grans d’Europa, el Ladoga i l’Onega, va ser tota una experiència que ja explicaré quan el blog parli d’aquest viatge. En aquestes terres el que vaig veure va ser la taiga, l’altre tipus de vegetació important del llistat abans esmentat.

Per tant ara puc dir que els paisatges que fan la tundra i la taiga els tinc ben visualitzats. I que el recorregut per aquests llocs septrentionals va representar una experiència fantàstica especialment pels paisatges, la solitud (són llocs molt despoblats) i la presència de l’aigua que, al gaudir de cels blaus, tenia aquest color que feia molt goig.

La tundra és una vegetació que es troba en llocs de baixes temperatures que només permeten el creixement d’herbàcis i d’arbustives. Representa el 10 % de la superfície terrestre. La majoria d’habitants de la tundra pertanyen a pobles indígenes. Com els inuit o esquimals que viuen a Groenlàndia i els Samis o lapons que ocupen Lapònia.

Fem una ullada a les tundres de Sennaland. Són paratges en els que no s’hi troba ni un arbre.

Immensitat i solitud. La carretera travessa aquests paisatges on la tundra és la protagonista.

La figura humana s’hi veu perduda emmig d’aquestes grans esplanades sense cap arbre. Haver-ne gaudit amb cels blaus , bona temperatura i sol va resultar una meravellosa experiència.

Caminar per damunt la tundra dóna una sensació especial. És com xafar una catifa amb un punt de flonjor. Resulta molt agradable. Aquí es pot veure una petita planta carnívora que forma part d’aquest sòl.

La taiga ve representada per boscos de coníferes en un clima fred. S’estén per sobre els 60º de latitud nord fins arribar a la zona de la tundra. Aquesta imatge està feta en deixar les terres ocupades per la tundra i encetar les de la taiga.

La taiga ocupa grans extensions de territoris en els països escandinaus, nord i Rússia i altres indrets septrentionals. Viatjar per aquí ha estat una gran lliçó de geografia!

Cal recordar que encara estem a Lapònia i que els rens segueixen sent companys de camí. Se’n veuen a centenars. Tot i que les imatges no tenen qualitat perquè estan fetes des de dins d’un vehicle sí que donen testimoni d’aquest encontre continuat amb aquests bonics animals.

Van en grups familiars i, si us fixeu bé amb les seves banyes, veureu que tenen un aspecte vellutat. No són llises, com quan les vèiem com a elements decoratius, sinó que estan recoberten d’una mena de pèl que sembla que estiguin folrades.

Aquesta matèrial d’aspecte vellutat també els hi cau, igual que el pèl del cos. Fa molta gràcia veure’ls amb aquests fils enredats a les banyes mentre van renovant la seva superfície.

Els fiords ja comencen a fer acte de presència així com també les piscifactories tan importants per la economia d’aquest país.

Hi crien salmons que resultes exquisids.

Sorprenen aquestes corrents dins un fiord. Són llocs molt perillosos perquè l’aigua xuxla tot el que troba en el seu camí.

Aquests territoris tenen un índex de població molt baix degut a les temperatures extremes. La solitud dels seus habitants queda palesa en aquesta imatge.

Estem al magnífic mirador de Gildetun on s’hi troben unes quantes casetes que serveixen d’allotjament. Els nòrdics no fan servir ni hotels ni cabanyes ja que acostumen a viatjar amb vehicles habilitats per parar on els convingui i que els hi serveixen de casa.

Teulades amb vegetació, molt típiques d’aquestes terres.

Un punt de venda d’artesania sami.

Colors vistosos per aquesta peça tradicional i colors suaus els de les pells de rens.

La cornamenta, sense aquella coberta vellutada, preparada per decoració.

Vaig trobar el mirador de Gildetun bellíssim i em va recordar una zona de Bariloche, a la cordillera andina en la part argentina, on el llac Nahuel Huapi feia uns colors i paisatges semblants a aquest. Tant lluny d’aquí i força semblant!

Tres llocs que ja s’han deixat enrere marcats amb la distància que hi ha des d’aquest punt.

A ran de fiord, les muntanyes s’aixequen fins els dos mil metres. A la de l’esquerra es veu una glacera. Amb el canvi climàtic aquestes glaceres cada vegada van minvant.