Quan surten les Guites hi ha un important desplaçament de gent fugint del foc que escupen, especialment la Guita Xica, que li duen també Boja, perquè no mira qui ho ha criat i es tira al damunt de tothom.

Aquesta és la Guita Grossa i se suposa que és la bona ja que porta infants dalt seu mentre fa el passeig emmig de la gentada.

Aquí la podeu veure aoropant-se a l’espai reservat pel Tabaler.

L’element festiu més important de la Patum és l’Àliga. Porta la Corona Reial que se li va treure en algunes edicions quan hi havia govern republicà. De seguida se li va tornar a posar perquè la gent de Berga deien que no simbolitzava el rei sinó la ciutat. De fet el nom de la capital del Berguedà està gravat a la corona.

Ara surt sempre amb l’estelada per donar suport a la independència.

Assistir al Ball de l’Àliga és una experiència extraordinària. Voldria explicar una anècdota vinculada a un cerverí. Josep M. Sala,t que ha viscut la major part de la seva vida a Berga i ha estat i és un important dinamitzador cultural d’aquests ciutat, ja fa anys, explicava a la gent una mica el significat de tot plegat des d’una potent megafonia. La cosa sembla que no va tenir futur perquè la gentada no està per explicacions però sí que va perdurar un sug·geriment: Va demanar que mentre l’Àliga executés la primera part del Ball, que és molt solemne i tranquila,, es fes silenci absolut a la plaça i en el moment en que canvia la música, de ritme esclatés de joia i alegria. Així es va fer i, des d’aleshores, sempre s’ha seguit fent. És una cosa realment amocionant. Veure des de dalt la quietud i escoltar el silenci i, de sobte, gaudir amb la bogeria desbordant no té preu!!!!!!!!

Per tant podem dir que un cerverí ha posat un bon gra d’arena a la Patum. Es pot llegir en un meravellós llibre dedicat només al Ball de l’Àliga en el que totes les fotografies són en blanc i negre.

Diuen que el dijous d’enguany va ser un dels anys amb més assistència de gent. La imatge en dóna fe. L’Àliga no té massa lloc per moure’s!!!!!!!

Un dels altres moments fantàstics és el del Ball dels Nans Vells ja que la música que els acompanya és molt bonica.  van ser construïts l’any 1855. Medeixen 60 cm. i pesen 10 kg.

Els gegants moros i cristians també tenen molta importància dins d’aquest esdeveniment. Com podeu veure quasi bé no es poden ni moure. Els hi tocarà als encarregats d’empènyer fer una mica de lloc per tal de que puguin ballar.

Una curiositat que té tothom. En una plaça com aquesta cada balcó i finestra és un tresor. Doncs com podeu veure hi ha una vivenda buida. L’única resident és una senyora que, abans ni tan sols sortia al balcó. Aquest any hi era però, de cap de les maneres del món, vol ningú a casa seva. Es podria fer d’or perquè li pagarien el que demanés. Coses de la vida!!!!

Des d’on era veia tot el grup de gent que ocupava el balcó reconvertit en un lloc ben adient per poder veure tot el que passa a la plaça.

El que veieu ara només va passar en aquesta edició. Per tant, són unes imatges històriques. Resulta que el Tabaler, Carles Prat, després de participar durant els darrers 30 anys a la Patum, cedeix el seu lloc al seu nebot, Xavier Prat. La sorpresa va ser per a tothom ja que es van tancar tots els llums de la plaça i va sortir tot un grup de gent portant torxes. El Tabaler els va acompanyar. Li van retre homenatge, tot i donant-li uns presents i fent-lo voleiar per damunt de tothom. Un moment emocionant,, especialment per la gent de Berga. Per la resta la bellesa de les torxes a la plaça, també ens va captivar.

Altra volta la gent es va apartant perquè els Nans Vells repeteixen el seu Ball. Us recordo que a la Patum totes les actuacions es fan dues vegades, cadascuna d’elles en el mateix ordre i que, al final de la segon, surten els Plens fent la seva orgia infernal. N’hi van cent i cadascun d’ells porta un acompanyant que el guia emmig del brogit del foqueral.

Quasi estrenava una màquina de fotografiar i tenia feina a que tot sortís bé. Que no hi ha sortit prou. Ja disculpareu però almenys us dóna una infoemació aproximada del que va ser. No em va sortir bé cap imatge dels Plens. Miraré que algú me’n passi alguna d’aquells nit i la inclouré.

En acabar i ja a la plaça la perspectiva canvia. Els gegants se’n van a descansar ja que sempre la Patum es repeteix dues vegades. És la tradició.

I ara toca esperar l’edició especial d’aquest proper setembre per veure si s’hi pot tornar.