Cada any en aquestes dates gaudim amb un dels espectacles més macos que ens regala la natura a la Segarra: l’entapissat verd dels camps i la nevada, que s’escampa enfilada dalt dels ametllers, omplint llenques i bancals arreu del paisatge d’aquesta contrada.

Un passeig pels afores de la ciutat en porta a encisar-nos en un manera diferent de veure aquesta terra. La creu de Les Forques, deixa el protagonisme  a aquestes flors delicades, que dintre d’un temps esdevindran fruit.

Com una branca més entre les branques, sobresurt aquest símbol, com si també hagués florit, acompanyant l’exultant alegria d’aquest ametller.

Contrallum.

Flors delicades, quasi transparents, emmarquen la silueta etèria del campanar.

Els ametllers bressolen Cervera, que sembla adormida, com fent la migdiada.

Què petit es veu el nostre gran campanar!

Pètals, corol·les i pistils, uns mots que, en aquestes dades, van carregats de poesia.

Les branques emblanquides, s’estiren i s’allargassen per capturar aquest blau i, fer-lo el seu amic.

Un vell ametller que els anys li han fet d’escultor donant-li aquest aspecte tan bell.

Dempeus, i amb les branques esteses, sembla que abracen Cervera oferint-li la calidesa de la fusta, la flor i, després, el fruit.

Aquest joc de taques de colors incomptables: torrats, ocres, verds llampants i verds mansois, marrons, rovell, blaus, rosats, blancs…conforma amb el seu variat cromatisme imatges pel record.

Una delicada i fràgil flor colpeja el campanar. Què poc en sap, ella que és tan fugisera, de la duresa, la permanència i els segles d’història del cloquer de la ciutat…

Cervera estimada…