Per conéixer la manera de viure i de treballar no hi ha com tenir amics als llocs que un visita que són els que et porten a entendre l’essència del país. En altres temps, s’havia dit que Argentina era un dels graners del món, ja que les collites de blat no tenien límit. Aquella terra, tan generosa i fèrtil, donava al màxim. Actualment, en alguns llocs el blat segueix sent el senyor però la soja li està prenent molt protagonisme.

A Argentina quan et conviden al “campo” d’algú ja saps, si has tingut la sort d’anar-hi altres vegades, que serà una experiència fantàstica. Res amb que es pugui comparar amb els nostres camps. D’entrada, les mesures d’aquestes hisendes són impressionants, i la verdor i l’arbreda es presenta exultant i espectacular.

Les famílies acostumen a tenir-hi un habitatge de caire rural ja que la seva vivenda habitual la tenen a la ciutat.

Aquesta ampla i llarga avinguda, encatifada de verd, és la que porta a la casa.

Quan se’t convida a un “campo” el menjar sempre gira al voltant d’un foc on fan “el asado”. La carn aquí és excel·lent, d’una qualitat que a Europa quasi es desconeix. Els homes, tot i fent-la petar, van tenint cura del foc i de deixar la carn al punt.

Les hisendes tenen un caire rural ple encant i estan plenes d’estris que nosaltres no fem servir.

Damunt aquest foc podem veure l’anagrama amb que marquen tot el que surt d’aqui: l’hisenda es diu La Susana i aquest triangle amb la S al mig n’és el distintiu.

D‘estris destinats als cavalls n’hi ha de tota mena i de formes diferents.

Pals de golf. A Rosario hi ha el Jakey Club que té un bon camp de golf i també de polo, l’esport argentí per excel·lència.

Els mobles rústics fets manualment per l’amo de la casa personalitzen els ambients.

Aquestes famílies acostumen a tenir molts fills i les trobades són sempre amb molta gent. Habiliten les habitacions per tots i totes. Tal com hem vist abans, tots els mobles estàn fets a mà.

Ambients acollidors i pràctics perfectes per reunir amics i família.

El menjar, quasi sempre a l’aire lliure. Quinze de colla és propi d’una trobada habitual.

Em va cridar l’atenció aquesta mena de mini roulotte que tenien per allí i em va sorprendre la història que van explicar. Era un petit habitacle itilitzat durant la 2ª guerra mundial a Europa. Anava amb els exèrcits i es feia servir per encabir-hi unes quantes persones en cas de condicions extremes. Va ser traslladada a l’Argentina amb un vaixell i la feien servir com el que és, un habitacle per dormir, quan feien desplaçaments pel país. Ves a saber la d’històries que podria explicar si tingués el do de la parla!

La sobretaula, a l’ombra, s’allarga fins que tothom se’n va a veure l’espectacle de la sega.

Aquests vehicles, que per aquí no se’n veuen però que en el camp argentí n’hi ha per donar i per vendre, en els que s’hi encabeix tothom qui pot, et porten a fer l’extensa ruta per aquests camps que no s’acaben.

A l’esquerra, l’amfitrió, un home simpàtic i acollidor, espera la resta de convidats que vinguin a acabar d’omplir aquest espai. I engegar el vehicle, carregat al màxim, per anar a veure els camps de blat mentre es sega la collita.

Un tros a mig segar. Aquí la terra és molt plana, sense desnivells. De Buenos Aires a Rosario hi ha 300 km. i el desnivell màxim potser no arriba ni a 25 metres. Vaja com a la Segarra!

Trepitjant les espigues…

…una camperola urbana posa, enmig del blat, a prop d’aquesta monumental màquina que impressionava per la seva grandària, encara que a la imatge no ho sembli…però sí que ho era i molt de gran!

Quan la veies venir cap a tu donava l’impressió que tenia l’amplada de tot un carrer! En poca estona feia una feinada increïble.

El treball anava en cadena. El blat segat anava a parar a aquesta tolva i d’allí, directe al camió que se l’emportava cap el riu Paraná, el de les catarates d’Iguazú, que passa, ample i cabdalós, pel bell mig de la ciutat de Rosario. Es carrega als vaixells que el transporten al seu destí més immediat.

Va ser tota una experiència poder gaudir amb aquest treball d’envergadura que s’anava portant a terme amb una rapidesa i efectivitat extraordinària, tenint en compte la grandària d’aquests camps.

Retornant cap a l’entrada de l’hisenda, el contrast entre els camps daurats que havíem deixat enrera i la verdor intensa d’aquesta zona, resultava un espectacle fantàstic.

Els cavalls estaven en un ampli espai a la vora d’aquest camí, envoltants per una tanca que no deixava que s’escapessin.

Entretenir-se amb ells i donar-los-hi brins d’herba ajudava a relacionar-s’hi per anar-los coneixent ja que si es vol cavalcar més val tenir-los per amics.

L‘hospitalitat d’aquest propietari i de la seva família va ser magnífica. Tant ell com la seva esposa són descendents d’espanyols. Carinyosament i co·loquialment li diuen “el Negro”. Es diu Federico Muniagurria  i Laurita Echague, la seva dona, uns cognoms que sonen a situar-los al nord d’Espanya.. Ens van obrir les portes de la seva hisenda, La Susana, del seu “campo”, com diuen allà, i també de la seva amistat.