Avui dia 23 de novembre fa tres anys que vaig inaugurar l’exposició “Petjades per tot un continent” al Museu Comarcal de Cervera. Només tinc paraules d’agraïment per la gran quantitat de persones que van assistir a aquesta inauguració així com també totes i tots els que van venir a visitar l’exposició.

Després de 63 viatges a Amèrica vaig reunir tot el material que havia recollit i, un cop triades les imatges més adients, el projecte va tirar endavant. Les fotografies que tancaven l’exposició, però que eren les primeres que es veien, ja que estaven col·locades just al davant de l’entrada a l’espai expositiu, eren excepcionals. Es tractava d’unes imatges fetes al cim d’Amèrica, l’Aconcagua, des de la cabina d’un avió.

Havia creuat la cordillera andina algunes vegades per aquest punt però sempre hi havia núvols que tapaven el paisatge. En el darrer viatge que vaig fer a Santiago de Xile em vaig quedar bocabada amb el que vaig contemplar. Un cel net, sense núvols, deixava veure  tot el paisatge. Un paisatge que s’assemblava a un desert. I jo portava la màquina a la maleta.

En tornar, només somiava que les coses no haguessin canviat, i així va ser com vaig poder captar la part més alta de la cordillera des de les altures, i sense neu, cosa que no passa a l’Himalaia on el gel és perpetu.

Aquest novembre he tornat a l’Aconcagua. Volia tornar a veure aquesta muntanya per poder tenir-ne una perspectiva diferent. S’arriba als 3000 metres, i a l’Argentina, molt a prop amb la frontera xilena, hi ha el Parc Naciona de l’Aconcagua que et permet veure el cim ben bé al teu davant.

El temps era fantàstic, però a l’arribar a dalt, els núvols no deixaven veure la muntanya prou bé.

Baixava una boirina que enterbolia els contorns i desdibuixava la forma.

Una llàstima haver fet un viatge tan llarg per no poder gaudir plenament d’aquesta muntanya!

L’endemà quan, de ben lluny, vaig veure que el cim no tenia ni un nuvolet, la decisió va ser ràpida, altra volta a anar cap a veure’l!

És el que està a la dreta d’aquest arbre. La zona és seca però aquesta verdor correspon al poblet d’Uspallata que és el punt de partida cap al Parc Nacional.

La cara que vèiem des de lluny, aquí queda amagada i es veu una cara diferent. El teniu, encara nevat, al fons.

Notícia d’última hora. Kilian Jornet, avui ha batut el rècord d’ascens i descens de l’Aconcagua. Ha sortit d’aquí mateix, la Laguna de Horcones i, al segon intent ha aconseguit batre el rècord: 12 hores i 49 minuts. Consulteu-ho i trobareu totes les explicacions d’aquesta notícia del jove corredor pel que fa a aquesta mítica muntanya.

Imatges cedides per Kilian Jornet en les que es veu realitzant les seves travesses en diferents llocs.

Primer pla d’aquest jove català que és un superhome. Felicitats!!!!!!

Amb el cel més net que a la vigília el fred era molt més intens i el vent fort i gelat. Precisament Kilian va haver d’abandonar, en el primer intent, per la intensitat del vent.

Sembla que no estigui tan lluny. Només falten 3962 metres per arribar al cim! Recordàvem l’expedició cerverina que hi va pujar i el jove que hi va deixar la vida.

Al començament del post, hi ha una fotografia feta quasi del mateix lloc. Compareu-la i veureu quin canvi!

Assenyalant el cim amb molta alegria per poder haver-ne gaudit amb un dia tan fantàstic. Aquí va ser, a la segona la vençuda!

Ja s’allunya…

… de seguida desapareixerà del camp de visió.

Aquestes 5 fotografies que veureu ara són les que hi havia a l’exposició. Quan les vaig fer em van sorprendre aquests colors. Ara, que he estat al cor d’aquesta zona ja no, perquè he vist uns paisatges espectaculars en que els colors en són els psrotagonistes.

En un altre post baixaré les imatges de les muntanyes que hi ha al voltant i del camí que cal fer per arribar al Mirador i veureu com són d‘espectaculars.

Aquí el teniu! Uns quants nuvolets no ens el deixen veure del tot però ell és el…

…rei del continent americà. L’Aconcagua, el cim més alt d’Amèrica!!!!!!!