I avui 75 anys després d’aquest desgraciat episodi Cervera recorda aquest fet amb un seguit d’actes.

Amb la participació d’un grup molt nombrós d’estudiants dels Instituts i d’altres ciutadans comença la Marxa silenciosa en record de les víctimes dels bombardeigs.

Aplegats a la Torre Ferran, s’encetà l’acte quan a les 12.57 en punt començaren a sonar les sirenes, com van fer aquell dia que avisaven a la gent del perill que s’apropava. A continuació i, emmig d’un silenci absolut, es sentia la gravació del soroll dels avions i de l’esclat de les bombes.

Un grup d’alumnes portaven pancartes en les que hi havia escrit el nom de cadascun dels morts que hi va haver en aquest bombardeig.

Tothom escoltà, amb emoció, totes les dades que anaven explicant un grup d’alumnes dels centres participants: dades tècniques i d’estratègia que van portar a la mort i a la desesperació moltes famílies de Cervera.

El nom que hi ha a la primera pancarta de l’esquerra és Elena Campderrós, que tenia 50 anys quan la van matar.. Era la mare de la Sra. Leonor que va tenir cura tants anys de la farmàcia Batlle. L’altra filla, avui ja centenària, encara viu als pisos de la cantonada del carrer Combat.

Les autoritats donen per acabat l’acte al costat de la Torre Ferran.

I tothom es posa en marxa iniciant-la pel carrer Ferran el Catòlic on es troba la vivenda en la que residia Jaume Ximenes Portella amb la seva família. Fa molts anys que viu a Buenos Aires i ens ha explicat com va viure aquest bombardeig: Tenia només tres anys i era l’hora de dinar. Quan va sonar l’alarma jo estava jugant al carrer amb els nens de cal Cercós, que vivien davant de casa. Ells se’n van anar al refugi de casa seva i jo amb els meus familiars, excepte el pare que era a la guerra, ens vam amagar al refugi que teníem sota el jardí. Les bombes assassines caigueren per tot el voltant de la nostra llar. Quan s’acabà el bombardeig vam sortir i ho vam veure tot ple de pedres, pols i fils de la llum per terra. Cal Cercós ja no hi era. Tot el que havia estat abans la casa era una runa. I la família morta al seu refugi.

Durant els deu anys següents els nens i nenes del barri vam jugar entre les runes que havien quedat del bombardeig i dins els pous que havien deixat les bombes. Era el nostre paisatge. Jo jugava amb el meu amic Josep Rosich. A ell en aquest bombardeig va perdre dos germans, l’Enric i l’Aurora.

Casa pairal de Jaume Ximenes.

Porta per la van sortir, des del celler que estava a sota el jardí triangular, des d’on van veure com la tragèdia havia colpit els seus veins i amics de la casa del davant.

Aquest grup de joves acaba de passar per la casa que va quedar ensorrada amb els que hi vivien a dins, que tal com explica el seu veí Jaume, hi van deixar la vida.

La marxa silenciosa segueix per l’avinguda Catalunya…

… i s’apropa a la cruïlla amb el carrer Combat. Un carrer que, aquesta vegada no va ser castigat i en el que encara hi viu Ramoneta Bonet Estela que, als seus 98 anys, recorda perfectament aquest bombardeig.

Ella ho explica així:

Era una jove de 20 anys quan des de casa meva, “cal Delfin”, vaig sentir la sirena que anunciava l’arribada immediata d’avions. Juntament amb els meus pares vam anar al refugi que teníem assignat: el doble celler de l’actual restaurant “El Celleret”. Allí, junt amb altres famílies, els de “cal Boteller”, els de “cal Gomá” i els de “cal Birlota”, que eren els propietaris de la casa, vam sentir terroritzats el soroll dels avions i l’esclat de les bombes.

Quan va semblar que havia passat el perill tots vam marxar a casa. De seguida vam tenir notícies de la magnitud de la tragèdia i una de les coses que més em va afectar va ser el que explicaven d’una mare, que era lletera, i que portava el seu fill al coll i va veure com  la turbulència que generaven les bombes se li va emportar el nen dels braços i després el van trobar mort.

Quan vam pujar al terrat de casa vam trobar-hi quatre i cinc adoquins que, des de la carretera de Tàrrega, havien fet cap en aquelles altures. Vam quedar esborronats també, al veure tot aquest terrat ple d’una mena de teranyines negres que havien estat aspirades de les xemeneies i s’havien escampat arreu.

Són anècdotes que semblen trivials, comparades amb les morts d’infants i grans, però que serveixen per entendre la magnitud del que suposava aquest escampall de bombes.

Després d’aquest testimoni tornem a la Marxa que s’enfila pel carrer Victòria i arriba al Passeig de l’estació parant-se davant el Centre Obrer.

Un grup de joves s’està preparant per anar dient els noms de cadascuna de les persones de Cervera que van morir en aquest bombardeig.

Tohom escolta en silenci en moments de llum…

… i altres d’ombra.

Emociona sentir el noms i l’edat de cadascun d’ells i adonar-nos que hi havia infants, joves, de mitja edat i de més grans entre els morts.

En una de les pancartes podem veure el nom d’un membre de la Família Cercós, Jaume Bonet Cercós, de la que ens ha parlat el seu veí Jaume Ximenes.

Un cop acabat l’acte tothom resta silenciós.

I aquest silenci només queda trencat pels acords del “Cant dels ocells” que ens ofereix Ester Trilla Niubó. I l’acte es dóna per acabat.

A les 7 de la tarda al Museu Comarcal de Cervera queda inaugurada l’exposició “Catalunya bombardejada” de la que fa un recorregut guiat, Josep Calvet, que n’és el comissari. Aprofiteu per anar-la a veure!