Quan vèiem ramats, estem on estem, sempre ofereixen una imatge bucòlica. D’aquelles que agafen ganes de fotografiar. A Cervera tenim un privilegi que, avui en dia, pocs llocs tenen. Tenim ramat propi!

Qui no recorda haver vist, una o moltes vegades, un escampall d’ovelles pasturant en diferents llocs dels afores de la ciutat? Sempre amb el mateix pastor, Salvador Joan, que en va fer, ja fa molts anys, el seu ofici. Resulta molt agradable fer petar la xerrada amb ell que sempre té una bona conversa.

En aquestes properes imatges podreu veure com el ramat, que aquest dia estava en els camps que hi ha entre l’extrem de les muralles de Cervera, que podeu veure a la dreta i a dalt d’aquesta fotografia, i la carretera de Vallfogona, va fent via. Per allí passen camins que porten a Sant Pere el Gros i són força sovintejats.

Les ovelles són porugues i, quan t’hi apropes, toquen de seguida el dos. Cal anar en compte i no fer gens de soroll per poder-les fotografiar sense que se n’adonin.

Quan una et veu, de seguida es posa a córrer i les altres, la segueixen.

El pastor té cura al màxim de les seves ovelles i, encara que el gos l’ajudi, hi ha moments que és ell el que té d’espavilar-se. Va ser el cas d’aquesta ovelleta que, sense adonar-se, va esllavisar-se per un marge i no sabia tornar cap el ramat.

Belava com una desesperada perquè es devia veure perduda. Aleshores el pastor va baixar a buscar-la i tot plegat va fer molta gràcia perquè, tant plorar i plorar, i quan ell l’anava a ajudar s’escapava cada vegada més lluny.

Al final i, després d’una bona empaitada i suada,va aconseguir agafar-la i tornar-la al ramat.

La majoria d’obelles llueixen la llana clara. Aquí sembla que, una de ben curiosa, mira a veure que passa. Es destaca de les altres perquè és ben negra.

No està sola. N’hi ha alguna altra d’aquest color.

Un harmònic contrast.

Les imatges de ramats fan boniques postals.

I si hi ha el pastor, de lluny…

… o d’a prop, encara més.