Vaig viure dutant setze anys a Sarrià, exactament al punt on acabava l’antic poble i començava la zona de la Bonanova. Es pot dir que l’edifici on vivia, construït al lloc on hi havia l’antiga escola Dolors Montserdà, estava d’esquena al poble i marcava la frontera entre els habitatges nous i els antics de la vila sarrianenca.

Els desplaçaments al centre sempre es feien amb el tren de Sarrià. L’estació, Sarrià estava a cinquanta passes de casa. Ara s’ha modernitzat força després de la darrera rehabilitació però encara hi ha el entranyables murals de sempre que embelleixen les parets laterals.

El de sempre.

El nou aspecte de l’entrada i sortida.

Veure aquesta entrada desperta molts records.

Així com també els finestrals de la sala, des dels que es veia molt bé el Tibidabo

Casa Lot, amics de sempre. Un restaurant de cuina casolana ben a prop de casa que seguien en funcionament. ara el porten els fills.

L’església a la plaça Major.

L’establiment més emblemàtic de la plaça: la pastisseria Foix, casa del famós poeta.

L’Ajuntament.

Al costat s’hi troba aquesta entranyable botiga.

La farmàcia Cabezas a la que tantes vegades havia ant a comprar. El titular era de Tàrrega.

Records inoblidables els d’aquesta botiga que la portaven tres germanes i que sempre estava plena de gent que tricotava. Moments entranyables que porten molts records són els que es viuen en entrar en aquesta tenda i saludar els que encara hi són.

A Sarrià hi ha uns restaurants i bars molt emblemàtics: Casa Joana…

… el bar Monterrey… i altres dels que no tinc cap fotografia.

L’establiment més conegut és la Pastisseria Foix. Fundada l’any 1886 ofereix productes de qualitat exquisida. El seus turrons de crema són inoblidables.

A Sarrià hi ha edificis amb molt encant.

Un dels més bonics és l’antic col·legi Orlandai, avui reconvertit en Casal de barri.

Entro a prendre alguna cosa a la planta baixa en un espai amb una llumfantàstica degut a les vidrieres de colors que hi ha a la planta baixa.

Ha estat un passeig per uns carrers i uns espais tot i recordant temps passats. No vull dir que fossin millors, van ser especials i, 16 anys, donen per molt. La recerca del temps perdut sempre acostuma a portar enyorança.