Tenia previst de seguir amb tota la informació del viatge fet per una part del sud d’Espanya i l’Algarve portuguès ja que us asseguro que era un reportatge que valia la pena. Els llocs eren variats i atractius i explicaven curiositats molt interessants. Em sap molt greu haver perdut, per damunt de tots els altres, el reportatge fer a les mines de Riotinto

Però ha passat un desastre. La targeta on tenia enmagatzemades les fotografies, i de la que vaig treure el tastet d’imatges del l’anterior post, va tenir un contratemps. Mai m’havia passat cosa semblant amb els milers i milers de fotografies que he fet.

Els informàtics m’han dit que havia quedat tot esborrat i m’han explicat el motiu, ben complicat i que no sé transmetre. El que m’ha quedat clar és, que si no vull arriscar-me a que em passi una altra vegada, cal que faci de seguida una còpia de seguretat.

Tot i que m’ha sabut molt greu la pèrdua d’aquestes imatges d’indrets tan variats i interessants m’esborrono pensar que aquest problema m’hagués passat amb el viatge a Thailàndia.

Per tant, canvi de plans. El mes de març vaig fer una ruta per La Mancha i, en aquest post d’avui, veureu alguna fotografia de parades fetes a la tornada. Després ja aniré informant sobre la terra de Don Quixot.

Penyíscola és un enclau molt atractiu banyat pel Mediterrani. A part de la bellesa de la ciutat s’hi afegeix una història molt interessant que hi té al darrera.

Per accedir als racons, carrers, portalades i llocs amb encant és del tot obligatori anar-hi a peu.

Les muralles arriben a ran de mar i fan un contrast de gran bellesa amb la blavor de l’aigua.

Dinar en un restaurant davant el mar va ser molt agradable tot i que feia molt vent. Era interessant veure com un grup de joves amb una mena de parapentes de colors virolats anaven fent giragonses seguint les corrents d’aire.

Deixant ja el país valencià i arribant a la província de Tarragona, tot i buscant el castell de Tamarit em vaig trobar amb aquesta altra edificació, a Altafulla, que feia molt goig.

Tirant enrere ja va sortir l’indret buscat. Era l’hora baixa i el sol ja s’amagava. Una mica difuminat es veia el far…

…contrastan-hi aquest parell de joves que caminaven ran de mar.

A la dreta ja es veia tot el complexe del castell de Tamarit.

Un castell que està perfectament arreglat i que ha agafat fama per celebrar-hi noces.

Encarat cap a la posta de sol hi ha un espai que és el lloc on tenen lloc les celebracions i que resulta preciós a l’hora baixa del sol.

Fan l’aperitu als jardins del castell i després el menjar a les sales de l’interior. La propietària és la marquesa de Tamarit, ara ja una senyora de molta edat. Fa anys, tot i que viuen a Madrid, hi venien una temporadeta a estiuejar.

El mar estava molt esvalotat i era maco veure com l’aigua, enfadada, picava fort.

Deixant enrere el castell de Tamarit. A l’entrada, en uns plafons explicatius, es pot llegir tota la història d’aquest enclau fortificat vora mar.

Mirant aquestes dues fotos manllevades es pot veure com d’espectacular resulta aquest lloc en un dia clar i sense el cel rúfol com en les imatges que acabo de posar.