Des de la ciutat de Cham-mai és molt fàcil desplaçar-se al sud de Birmània i arribar a  a la ciutat de Myawaddy pel pas fronterer de Mae Sat.

Birmània va declarar la seva independència el 4 de gener de 1948.

Aquest país té un potencial de bellesa molt important ja que els seus nombrosos i meravellosos temples es troben escampats per tot el territori.

Des de l’any 1964 una terrible dictadura militar es va apoderar del govern del país. Es van fer eleccions l’any 1990 que els militars van perdre d’una manera insultant però no van deixar el poder.

La coneguda Aung San Sun Ky, activita política i treballadora incansable per la democràcia del seu poble, va ser empresonada. Va ser guardonada amb el premi Nobel de la Pau l’any 1991.

Aquest pas fronterer, que molta gent creua a peu, em va recordar el de La Quiaca a la frontera entre Bolivia i Argentina. Són d’aquests llocs que no s’obliden pel gran moviment de persones que hi ha, transportant tota classe de mercaderies d’un país a l’altre.

Darrera imatge de Thailàndia, ja tocant al pas fronterer. Els tuc-tuc sempre hi són presents i a l’altre costat de la frontera encara molt més.

Des de que els militars es van fer amb el poder el nom de Birmània va ser canviat per Myanmar.

Des del costat thailandès la figura del rei és ben visible. A la dreta ja es veu aquest tipus de dones que pertanyen a diferents tribus i que creuen, amunt i avall, la frontera portant mercaderies.

 

Fan servir aquests cistells fets de manera manual i aguanten la càrrega amb una cinta posada al cap.

El calçat és el més universal que existeix: les xancles de goma.

Un nen, sol i ben petitó, demanant almoïna ja a la part birmana. El contrast entre un país i l’altre és molt gran. Birmània és molt més pobre. Està com fa 50 anys es trobava Thailàndia. I això es nota per tot arreu.

Aquest mercat que, vist des de dalt, no té res d’especial és molt gran i és un lloc famós i molt conegut per comprar productes d’imitació: bolsos, penes de roba, ulleres de sol…De poca qualitat però molt ben copiats.

 

Crida l’atenció veure els homes vestits amb faldilles. En aquest país és una tendència del tot generalitzada.

En aquesta ciutat fronterera, Myawaddy, hi ha molts temples que fan molt goig. És un tastet del que es pot trobar a la resta del país. Per segona vegada, se’m va acabar la bateria, per tant, el reportatge em queda del tot incomplet. Sí que podeu veure aquest grup de nenes, que venen a ser com monges de clausura, ja que viuen en un convent del que poc hi surten. Porten els cabells completament rapats.

Agrupades al voltant de la seva mestra ens van oferir un concert. Unes cançons molt boniques que van cantar meravellosament bé. Vaja com l‘Escolania de Montserrat en versió femenina.

 

Feien molt goig amb aquests vestits de color rosa i desprenien una gran serenitat. Em va encantar escoltar-les.

Aquest és el lloc on vivien. Dissortadament no puc posar cap més fotografia pel motiu que he explicat.

La visita al mercat local va ser una passada i les dels temples i pagodes una altra.

Vaig endevinar que aquest país promet molt i, el meu proper viatge a Àsia ja té destí: Birmània o Myanmar que completaria amb la visita als Temples d’Ankor a Cambòdia que sembla que són espectaculars.  Si tiro endavant el projecte ja us en faré cinc cèntims!!!!!

Gràcies per les vostres visites que heu fet a aquests posts dedicats a Thailàndia!!!!!!!!