Aquest és el primer post que anirà dedicat a La Marxa dels Castells. Després de veure tanta gent aplegada en una multitudinària festa com va ser el Carnaval penso que, abans de tornar a veure gent i més gent, cal que passegem la vista per la nostra comarca. La Segarra diumenge passat es va mostrar a tots els participants de la Marxa, vestida amb aires de primavera. El perfecte to blau del cel, l’escalfor del sol i, la delicadesa de la florida que endolcia les branques de molts arbres, s’afegia a la blancor d’hivern  que presentava la serralada pirinenca, cofada amb un bon tou de neu que veièm des de tot arreu com un teló de fons. Tot plegat  ens va portar a viure una magnífica jornada en la que la natura és va maridar amb l’esport fent possible aconseguir un seguit d’imatges pel record.

Unes imatges amb les que ja podeu gaudir...

Des de l’Aranyó cal mirar el camí sinuós i terrós, buscant els capdavanters de la Marxa. De moment, encara ningú s’apropa.

A la dreta, difuminat, el castell de Montcortés.

Un arbre és com una cançó de la terra

és un port pels ocells sobre el riu de la mort.

Se n’alegra la terra.

És igual en la pau i en la guerra.

Bell en vida i en mort.

  Josep Solsona

Aquest petit ocellet que sobrevola aquest arbre m’ha recodat el poema d’aquest poeta tan cerverí.

Guissona i a l’horitzó, el Pirineu .

Marges i cabanes a la vora de camins polsegosos…

L’olivera, amb el sol que li treu plata a les fulles, fa de suport a una cinta que serveix d’ajuda i guia pels caminants.

El campanar de les Oluges.

Al fons d’aquests camps d’ametllers el cloquer de Tarroja.

Semblen “flors de neu“!

La lluna espia i el sol baix enrogeix la florida anunciant que el dia s’acaba.

El capvespre dóna aquest to daurat i un bany de cal·lidesa i de màgia al paisatge.

Si la posta s’enruna

només em resta enyor.

El marbre de la lluna,

la tomba de l’amor

   Josep Solsona