“Madres de la plaza de Mayo”, dius aquestes paraules i tot el món sap de que parles. Aquesta associació formada en el temps del darrer govern militar d’Argentina, presidit per Rafael Videla, va néixer inicialment amb la finalitat de recuperar en vida els detinguts desapareguts i, més tard, per esbrinar qui van ser els responsables dels crims i fer que els jutgessin.

Tot i que ara, els principals culpables ja han estat detinguts i jutjats, recordem que Videla va morir a la presó, i que tota la magnitut de la tagèdia ha vist la llum, podent-se identificar els cossos de molts desapareguts així com els infants que van ser arrabassats dels seus pares i donats a adopció aquestes mares cada dijous de l’any a dos quarts de quatre tornen a la plaça de Maig perquè ningú oblidi els terribles fets que els hi va tocar viure.

D’una manera permanent tenen un petit punt d’informació i venda a la plaça que gestionen elles mateixes, cofades amb el mocador blanc, que n’és el seu distintiu visible.

La plaça de Mayo, amb la Casa Rosada, el Palau Presidencial, al fons.

A dos quarts de quatre arriben puntualment.

L’associació es va escindir en dos grups. El més nombrós, prresidit per Hebe de Bonfini porta el nom de “Madres de la plaza de Mayo”. Ella és la primera que baixa del vehicle.

Les altres la segueixen.

El mocador blanc, inicialment fet amb la roba de bolquers dels seus fills, amb el que es van cobrir el cap les primeres mares de desapareguts va ser l’emblema de la lluita. Amb el cap cobert van iniciar un procés que va esdevenir irreversible.

Y la frase “Hasta la victoria siempre queridos hijos” és la que les ha acompanyat.

Els mocadors blancs es van anar multiplicant i, com un estol coloms de la pau, voleiaven per la plaça de Mayo, plantant cara als militars que havien assassinat i torturat els seus fills i filles.

Aquestes persones formen part de l’altre grup que porta el nom de “Madres de plaza de Mayo linea fundadora” i, junt amb les imatges de desapareguts, porten també la d’alguna mare que ja no pot ser-hi.

Haver assistit a aquest acte ha estat molt emocinant i conmou veure el que han passat aquestes mares al llarg dels anys: el dolor de l’absència i la força de la lluita que ha portar a que no s’oblidés el que va passar als seus estimats fills.

Els anys han passat però elles, amb un aspecte envellit però amb la força intacta, no falten a la cita dels dijous.

A l’acabar Bonafini, que té el do de la paraula, s‘acomiada de la gent que s’aplega a la plaça.

I que molts, amb emoció i respecte, passen a saludar-les.

Sempre, la premsa hi és present. Reporters internacionals acudeixen a la cita del dijous per donar constància del record del que va passar.

En record de les voltes que anaven donant quan van començar, sempre segueixen el mateix ritual: arribada, tres tombs a la plaça, seguint la marca que hi ha feta, i comiat.

El que simbolitzen aquestes rajoles blanques passarà a la història com uns fets que mai s’oblidaran.