Ahir teníem els turqueses de les aigües eivissenques i avui podreu descobrir com, a milers de kilòmetres de distància i en la cordillera dels Andes, com també es poden trobar colors semblants tot i que la temperatura sigui ben diferent. Avui hi ha una sorpresa, que el títol ja insinua, que us farà adonar que tot i la immensa distància, les semblances es repeteixen.

Enceto el post amb un gegantí i entranyable animal i el seu fillet que campen, sense problemes, per paratges nevats i muntanyes de pics punxeguts i esvelts. Aquest Sant Bernando que portava de nom “Che” era un encant. Creient, submís i carinyós et feia agafar ganes d’emportar-te’l cap a casa. I el petit era com un peluix de joguina!

Tot i que el seu caparró ja era més gros que el meu! I la pota que la mare em posa al damunt no vegeu el que pesava!

Ara ve la sorpresa! Fa tres anys a Bariloche, davant d’un dels llacs més macos que he vist mai, el Nahuel Huapi, vam descobrir aquest petit i acollidor restaurant que ens va atraure pel seu nom: Aquelarre. Ens vam presentar i ens hi vam quedar a fer un àpat, tot i explicant als seus joves propietàris el significat que tenia aquesta paraula aplicada a una festa al nostre poble. Es van quedar bocabadats quan, ordinador en mà, van poder veure la nit del dissabte d‘Aquelarre a Cervera.

Com que està a Sant Carlos de Bariloche, la zona amb les millors pistes d’esquí d’Argentina, sibtitulen el rètol amb “after muntain”, potenciant el seu atractiu per anar-hi després d’una jornada d’esquí com fan els restaurants de la Vall d’Aran.

Aquest és el rètol, subjectat a uns troncs de fusta, que és el material amb que està construïda tota la edificació.

Com us deia la fusta és la protagonista. Des de la sala del pis superior, encara que en aquesta imatge no es vegi bé, hi ha una vista espectacular del llac Nahuel Huapi.

El Bolsón és un poble situat no massa lluny d’aquí i és una mena de reducte amb caire hippie. Allí fan cervesa artesanal que promocionen amb èxit des d’aquest restaurant.

A l’anar-hi la primera vegada em van donar postals i dibuixos on hi ha el disseny del rètol i de la bruixeta voladora. I des d’aleshores a “el Campanar” per l’Aquelarre aquest és el motiu principal de la decoració. Vindria a ser com una mena d’agermanament amb ells. Al tornar-los a visitar aquest passat mes de novembre els hi ho vaig explicar i els hi va agradar molt aquest viatge de la seva “bruixeta” a Cervera.

Aquí en podeu veure un grupet que decoraven, per l’Aquelarre, la finestra de “el Campanar” que dóna al carrer Combat i que, sobrevolant pel cel de Cervera, són les mateixes que algú va dissenyar a milers de kilòmetres de la nostra ciutat.

Aquesta és la postal que tenen de promoció. Com podeu veure, tant les lletres com la bruixeta, són ben adients per aprofitar-les per fer ambientació del nostre Aquelarre.

I aquí teniu una postal que a la part de davant hi ha un paisatge i pel darrera queda prou nítid el logo per copiar-lo que és el que vam fer a “el Campanar”.

O sigui que quan passeu pel carrer Combat i descobriu aquesta bruixeta enganxada al vidre de la porta ja sabreu d’on ve. Tan lluny i alhora tan a prop!

Ens acomiadem dels propietaris de l’Aquelarre i anem, des d’allí, a fer un recorregut per uns dels paratges més fantàstics d’aquesta zona.

Els verds, blaus i grocs omplen aquests racons de color.

El to turquesa d’aquestes aigües contrasta amb el groc de la ginesta.

Una ginesta una mica diferent de la d’aquí i que al novembre de 2013, en plena primavera, estava del tot florida. Milions o, potser fins i tot bilions d’aquestes flors, omplien de llum aquest paratges. En un altre post tractaré de la florida d’aquesta planta en aquesta zona d’Argentina i Xile, ja que és un espectacle únic al món.

L’edificació que es veu emmig d’aquesta imatge de somni és l’hotel Llao-Llao, d’un preu només assequible a butxaques molt potents.

Aquest circuit és realment espectacular i està situat a la Cordillera dels Andes que, al ser tan llarga, ofereix tota classe de paisatges des de terres vermelles, desètiques i seques fins a paradisos com els d’aquesta zona d’estiueig en temps de calor i d’estades per esquiar a l’hivern.

S’ha encetat el post amb animals propis de la zona, els Sant Bernardo, i es tanca amb aquestes aus tan representatives de la cordillera andina; els còndors. Només ens cal escoltar Simon i Garfunkel cantant “El còndor passa” i ja quedem ambientats del tot als Andes.