Ja fa uns quants anys que l’Araceli Garcia és la responsable de l’espectacle que es fa el divendres abans de l’Aquelarre. Hem assistit a aquestes sessions en les que les Bantokades sempre hi han tingut un paper molt important. Ja fa temps que també s’hi va afegir un altre grup de percusó local, Sound DCK.

Abans de començar i, com a crida, el correfoc ha tornat a omplir de màgia la plaça Major.  Al fons, damunt l’escenari i amb un bany de llum vermella, els Carranquers reben el públic amb la seva música característica.

En aquest correfoc hi participa el Carranco Bilandó al que podem veure en aquestes imatges com va donant voltes, embogit enmig del foc.

Sembla que va ser en aquest correfoc que es va ferir en una ala. El diumenge el vam veure com la portava embolicada amb una bena.

Les espurnes, es multipliquen a milers, creant aquest escampall de guspires que contrasta amb la foscor que les envolta.

I, com sempre, els feixos de foc tiren amunt donant aquesta imatge tan típica del moment de la encesa de les carretilles.

Tot plegat es transforma en un caledoscopi de llum, foc i guspires…

… on el color fa de contrapunt en aquesta galàxia inusual.

L’espectacle està a punt de  començar. Porta per nom Atokalíptic i relaciona el concepte d’apocalipsi amb el final d’una nova era. Aquests éssers estranys, dissenyats per Xavi Badia, produïen un fort impacte visual i, quan s’il·luminaven amb leds, aquest impacte quedava encara més potenciat.

En un espai habitat per mutants la figura de l’única humana, embarassada, es passejada en el moment en que està a punt de donar a llum. Una posada en escena, on l’aigua hi juga un paper important, i que ens ens recorda alguns dels inquietants espectacles de la Fura dels Baus. Tueris, la femella embarassada, està conectada a una màquina que la manté viva. Els seus ajudants li treuen els tubs que la subjecten a aquesta màquina i la posen a la cadira per donar llum al nou ésser.

L’espectacle de violència que representa aquest acte de donar llum va seguint…

El naixement del nou ésser, Tephros, meitat àngel i meitat dimoni representa un nou inici, l’arribada de la Nova Era. Amb aquesta Nova Era arriben noves oportunitats on els sipervivents evolucionaran o repetiran el col·lapse. Va ser un espectacle potent, amb un fons de mitologia i amb l’acompanyament d’una fantàstica percusió. En vam gaudir tant per la posada en escena com per la música.

A l’acabament d’aquesta trepidant escenificació passar a visitar la plaça del Fossar va ser com entrar en un altre món. Aquest espai chillout d’estètica purament oriental va sorprendre per la seva decoració, pel que s’hi oferia i per la zona de relax que convidava a fer una parada, tot i degustant una beguda, envoltats de música.

Taules baixes, coixins còmodes i preciosos kilims que encatifaven el terra van orientalitzar aquesta plaça i la van transformar en un lloc que mai havíem somiat situat en aquest indret, com qui diu a peu de Campanar. Que no falti en les properes edicions de l’Aquelarre ja que va ser molt benvingut!

Carrer Major amunt calia fer una parada a l’Auditori, que servia de vestuari pels actors que van portar a terme l’espectacle. Calia felicitar els creadors: l’Araceli Garcia i el Xavi Badia

Tanco aquest post amb una anècdota. Al parlar amb el jove que feia d’àngel i preguntar-li qui era, vaig sorprendrem amb el Jaume Llobet perquè, el recordava de nen al col·legi i ara, molt canviat no el reconeixia. Li vaig dir que l’última vegada que el vaig fotografiar al  Jaume Balmes també feia d`’àngel. Acabava de representar els Pastorets i l’estètica que lluïa en aquell moment estava a anys llums de la d’avui: portava una perruca llampant amb cabells arrissats de color groc, com de rovell d’ou, i per túnica una bonica camisa de fil plena de randes, que em va dir havia trobat en una calaixera de casa seva.

Si trobo aquella imatge l’escanejaré i l’afegiré al post. Crec que valdrà la pena!