Altra vegada mirarem de trobar espais perduts que podem veure per mitjà de fotografies del lloc que ja no existeix

“ca la Mercè Pastoreta” va ser una botiga que estava al carrer Major, ja ben a prop de la plaça. Venia comestibles però la fama la tenia per la fruita de qualitat que tenien. Van anar molts anys a diferents mercats amb una parada de fruita. Amb el temps, tots sabem que el carrer Major se’n va anar en orris pel que fa a la venda i al comerç i, la família, va decidir fer un canvi d’aires. Van comprar una casa al carrer Combat on, la M. Dolors Tarsà, hi despatxava i que era de “ca l’Alsinella”. Era un establiment que ja estava tancat i allí hi van obrir la nova botiga de “Fruites Huguet”. Tots els de la família ja estan morts i ara, la porta la vídua de l’únic fill dels propietaris, Conxita Trilla. Segueix tenint molt bona fama per la qualitat de la fruita que s’hi ven.

Aquestes dues són la mare, “la Mercè Pastoreta” i la seva filla fotografiades davant el negoci familar. Com tots els establiments d’aquella època les entrades, en aquest cas també botiga, es tancaven amb unes portes de fusta que, en obrir-les es plegaven perquè no fessin nosa.

Atenció a les sabates tan treballades que porta la filla, que es deia Ramona.

Aquest establiment tan bonic estava situat al carrer General Güell on més tard hi va haver l’impremta Rosich i ara hi ha la llibreria Universitat.

El Sr. Salat n’era el propietari i se’n podria parlar molt de tot el que es va dur a terme en aquest espai.

Aquesta fotografia ja l’havíem vist en un post dedicat a famílies però és important posar-la aquí per poder relacionar la persona del Sr. Salat amb la seva imprempta.

Aquí el vèiem companyat de la seva família, només hi falta l’altra filla, era un home amb molt carisma que sempre anava vestit com un dandy.

La “Casa Lloses” era una botiga que estava on, des de ja fa molts anys hi ha la tenda de “Bolsos Anna Maria”. Venien una mica de tot i atés que, en aquells temps, la gent menjava moltes arengades, al carrer sempre hi havia aquesta parada. La filla de la casa era Conxita Lloses, que sempre anava impecable. Es va casar amb Joan Prous que va treballar sempre en el negoci familiar.

La Conxita tenia una germana, la Montserrat, que va morir bastant jove.

La botiga estava situada al carrer Combat, en ple barri del Carme i era l’ànima dels “cossos” que es feien el 16 de juliol ja que les cordes per trencar l’olla anaven del seu balcó al de “cal Lepes” que està al davant.

Com que hi tenia molta amistat sempre anava a veure aquests cossos tan divertits des del seu balcó. Quan la mainada s’ajupien a munts per recollir el que queia de l’olla trencada, els hi tiraven al damunt una galleda d’aigua. No passava res que al juliol feia calor i la roba s’assecava ràpid…

El matrimoni va tenir dos fills, el Joan i la Clara. Ells han viscut fóra de Cervera però tenen habitatge aquí i se’ls veu per la ciutat. La Clara va tenir una filla i li va posar de nom Carme. Hi ha festes que es porten al cor!

El tema dels telèfons fa una pila d’anys que estava a anys llum del que és ara. Ho puc explicar perquè algun estiu vaig treballar en aquest espai substituïnt les joves telefonistes quan feien vacances.

El sistema era d’una simplicitat total. Al davant de les treballadores hi havia uns panels amb tants foradets com telèfons tenia Cervera en aquella època, que no eren massa. Quan algú trucava s’encenia una llum del número que desitjava fer una trucada i deia amb quin número volia parlar. S’estirava una mena de cordó que tenia un estri a la punta i s’introduia a dins del forat del número amb el que volia parlar. Només amb aquesta conexió ja quedava enllestida la comunicació.

Per parlar fóra de ciutat la cosa ja era una mica més complicada.

Al cap hi porten un estri amb el micròfon per poder escoltar el que diuen els altres i parlar elles.

D’esquerra a dreta podem veure, Lluïsa Soteres, que ja fa anys ens va deixar. Ella, quan va tancar aquesta sucursal de Cervera, va anar a treballar a la Telefònica a Barcelona, on va completar la seva vida laboral fins que es va jubilar, que va tornar a venir a viure aquí.

La Paquita Benet, del carrer Nou i filla única es va casar amb el Joan Cinca, també fill únic, del carrer Combat on ella es va desplaçar. Ja fa molts anys que el Joan, veí meu i company de jocs quan erem petits, ens va deixar.

La Rosa Rius, també veïna del casc antic de Cervera, es va casar amb un jove de fóra però ha viscut tota la vida a Cervera. No fa massa que es va quedar vídua. Era una jove altíssima en una època que la majoria no passava del metre seixanta i, encara si s’hi arribava.

La ventanilla que es veu al fons era per atendre les persones que no tenien telèfon a casa i venien a trucar des d’aquí. A l’entrada hi havia, crec que dues cabines, per poder telefonar amb privadesa.