A “cal Muntanyès” era una botiga de la plaça Major. En un post anterior es va poder veure el nou local, molt lluït, que estava situat a davant de l’altre. El primer establiment que van obrir era tocant al carreró Buidasachs. Era costum, encara es fa ara amb alguns llocs, fer parada d’alguns productes, en aquest cas, un parell de caixes d’arengades que la propietària ensenya somrient. A l’esquerra, i sota els porxos, es veu algú, amb unes balances, venent a una clienta.

Situem on està a questa parada: entre dues columnes que estan a la banda d’on hi havia l’habitatge de la família Codina, avui reconvertit en pisos socials. Allí hi va haver molts anys una peixateria que, al final, en tenia cura Lídia Puig i, ara, hi ha la botiga musical Sol Major.

Gràcies a Pilar Porredon puc documentar qui és cadascuna de les persones que surten en aquesta bonica fotografia. La venedora somrient és la Treseta de “cal Muntanyès”, la mare de la Pilar. La noieta que l’ajuda és la Juliana Puig, que es va casar amb el Suau i van tenir dos fills, l’Emília i el Sisco.

Fixeu-vos com van de ben arreglades per tenir cura d’atendre els clients.

Làvia que porta el mocador al cap, sota les voltes, és la iaia dels germans Puig, Josep, Antonio, que fa anys que va morir i estava casat amb Carme Ortiz i, Joan, que viu a Madrid. Per tant és la besàvia de les bessones, Rosa i Tresa, del Joan, el Xavier i la Núria Puig Ortiz, ben coneguts de tots nosaltres.

La que despatxa peix, és deia Roseta i era la mare del Julian, la Juliana i la Lídia Puig. El Julian, recordat “centurió” de la Passió, ja fa un temps va morir.

Quin goig haver conseguit una fotografia d’aquest establiment. Ha sigut gràcies a M. Dolors Sàrries, neboda dels propietaris. La portaven la seva tieta, germana de la Carmeta, mare de la Dolors, i del Pepe de “cal Balagué”, i el seu marit. Ella venia roba per petits i ell es dedicava a reparació de ràdios i altres aparells.

Aquesta botiga etava al carrer Combat i fa molts anys que va desparéixer. El matrimoni Oriol, en aquest mateix lloc, hi tenia un negoci. Crec que venien productes relacionats amb la llum. I, actualment, s’hi troba Fotografia Gómez Grau. Al pis de dalt, en els anys 60 i 70 el primer pis estava ocupat per l’estudi fotogràfic de Josep M. Batlle.

Ha estat una gran alegria la troballa d’aquesta fotografia que és propietat del cerverí Jaume Ximenes, que viu a l’Argentina. Hi surt la seva tieta, germana de la seva mare. “La Centrl” era una de les botigues més maques de Cervera i sembla que treballaven molt perquè tenien quatre dependentes. Totes molt ben arreglades amb els seus uniformes on hi portaven brodat el nom de la botiga.

El propietari era el Sr. Dictino, un nom curiós que mai més he vist posat a ningú. Es va casar amb la Sra. Roseta i van tenir, ja grans, una filla única, La Sara Fernández Mestres. Vaig anar a col·legi amb ella, vam fer el batxillerat plegades i teníem molta amistat. Es va casar amb Josep Tous de Pallerols i van tenir un únic fill, el Marc. Ja fa molts anys que se’n va anar a viure a Barcelona on encara hi resideix.

Va agafar el gust per la botiga, des de quan voltava per la de casa seva i, durant molts anys va tenir cura d’una herboristeria a l’Eixample, en la que s’hi trobava com a peix a l’aigua.

D’esquerra a dreta hi vèiem: Anita Llamas, M. Teresa Trilla, el Sr. Dictino Fernández, la Sra. Rosita Mestres, que era la seva esposa. Vivia a Granyena i treballava de dependenta a la botiga i es va casar amb el propietari, que era molt més gran que ella. Al seu costat hi té Isabel Vives i Montserrat Portella. La nena del davant és la filla dels propietaris, la Sara. Li van posar un nom que en aquella època no era gens de corrent.

El Sr. Dictino va morir quan la seva filla tenia onze o dotze anys. Era de la nostra colla i recordo que, en el temps de dol, anàvem a jugar les tardes del diumenge a casa seva. Eren propietaris de l’edifici on hi va haver durant molts anys, als baixos, “Correus”. Ells vivien al primer pis.

El Sr. ictino devia portat dol d’algú. La cinta negra que se li veu a la solapa ho indica.

Una de les grans empreses que hi va haver a Cervera i que va generar molts llocs de treball va ser Tres Uves o Ferrocolor que crec era més o menys el mateix. Quan va fer fallida molts van ser els perjudicats.

ra l’any 1973 que hi van haver tres treballadors de Tres Uves i Ferrocolr, que van decidir tirar endavant amb un projecte semblant i van fundar “Mobel Línea”. Sembla que ho van encertar doncs, avui, l’empresa va treballant, ha ampliat els seus locals i hi té força gent a la seva fàbrica.

Aquests tres socis fundadors foren d’equerra a dreta, Jaume Salvadó, Ramon Balcells i Manel Sàrries.

A Cervera fa molts anys hi havia, de tota la vida la “Pastisseria Pont”. Quan va arribar el moment de la jubilació un parell de joves, Josep Agustí i Marisa Mas, la van comprar.

Val a dir que ha posat el llistó molt alt. Els seus productes són exquisits, presentats a la perfecció i molt bons. També sempre han tingut cura de fer uns aparadors que fan goig de veure. Ara, ja jubilats, és el seu fill gran els que segueix la tradició amb el mateix encert. I de la botiga, en té cura Alba roca, que amb els anys que fa que hi treballa és com si fos de la casa. Sempre amable i atenta forma part d’aquell espai tan agradable.

Aquesta fotografia està feta a l’obrador. A la detra s’hi veu el Josep i, al seu costat mig tapat per la figura, Martí Soteres, a continuació, Josep Burgos i al seu costat un joveníssim Josep M. Alexandre. Tant Burgos com Soteres hi va treballar tota la vida fins la seva jubilació. L’altre jove sembla també un germà Alexandre Martorell. Potser feien d’ajudants en un moment puntual. És Pasqua de 1973 i les figures que es veuen són per posar a les mones.