Quan és té el temps en contra i és vol visitar una pingüinera cal abrigar-se molt i veure la part positiva que serà fer la sortida en solitari. Ningú t’interferirà en la contemplació d’una convivència que només es dóna aquí: la dels pingüins Humbold i els de Magallanes que, plegats, han decidit venir a aniuar en els tres illots i les roques que hi tenen al voltant i que i es visiten amb el barquet. És un fet únic trobar dues espècies juntes, compartint un mateix espai.

L’illa de Chiloé es la més gran de l’arxipièlag del mateix nom i està situada a la Regió dels Llacs, al centre-sud de Xile. A la costa oest d’aquesta illa és on ens hem desplaçat amb un cotxe de lloguer per anar a visitar la zona de Puñihuil, on hi ha la pingüinera. És un indret solitari i, degut a la climatologia, poc acollidor. Ens disposem, en aquesta zona situada a l’altra part de món d’esquena a la gran cordillera dels Andes i amb l’immens Oceà Pacífic que s’obre davant els ulls, amenaçador i gris, a pujar en una embarcació per tal de veure els pingüins.

L’única pinzellada de color, en aquest món de grisos, ens la dóna aquesta barqueta de fusta.

Pugem damunt d’un estri molt original: una mena de carro de ferro, que empenyent-lo algú, facilita poder embarcar i desembarcar sense mullar-te. Llàstima no tenir-ne una imatge gràfica perquè era ben peculiar.

Anar als llocs en solitari és un luxe. El fred apreta però la sortida s’ho val!

Emmig de l’intensa verdor i de les plantes florides, és primavera, els pingüins queden confosos amb l’entorn.

Ens miren, des de l’altra banda, fent pinya…

Sembla que totes les imatges siguin iguals però el cas és que estaven escampats per tot arreu anant repetint les mateixes composicions. No destacaven molt, amb els seus tons grisos i blancs, ja que quedaven mimetitzats amb l’entorn.

Aquesta formació rocosa que sorprenia porta el nom de Piedra del Oso i es va formar l’any 1960 a causa d’un maremoto.

Mai havia vist aquestes algues tan peculiars!

Semblaven de plàstic i feia un efecte molt curiós el moviment continu que els hi provocava l’aigua.

Afegeixo un comentari que m’ha fet arribar, un cop editat el post, un bon amic xilè. M’ha informat que el nom d’aquesta mena d’alga és cochayuyo que vol dir herba de mar. Sembla que era i, fins i tot ara també ho pot ser, el manà dels pobres. Només calia buscar-la als roquerals i després cuinar-la.

Retallats contra un horitzó gris feia molta gràcia veure com es movien!

Aquí de més a prop.

Segur que aquest indret, en un dia assolellat, resulta un paratge més acollidor però veure’l ferèstec també té el seu encant.

En resum, una visita molt interessant en un indret especial i amb l’afegit de conéixer coses noves: un habitat únic per la convivència de dues espècies, unes algues mai vistes i un estri peculiar per arribar a l’embarcacióque no havia trobat en cap altre lloc. Del tot recomanable!