A l’arribar, la gent ens vam anar posicionant per menjar. Hi havia qui anava lleugeret i amb un entrepà passava, però la majoria havien preparat un bon àpat que, acompanyat de begudes fresques, no feia enyorar el dinar cassolà.

N’hi havia de pràctics als que el cotxe els hi va fer de taula i, a peu del vehicle, van enllestir el dinar.

En la zona que ens va tocar hi havia unes oliveres. Molta gent s’hi va aplegar en aquest espai, agradable i amb una mica d’ombra.

Una imbra ben aprofitada en els moments que el sol espiava i que escalfava força.

Gent de Cervera a la vora de l’olivera.

A punt de colocar-se al tram que els hi tocava, l’horitzontalitat d’aquesta senyera ja els hi marcava la posició.

Poques fotos del moment en que tots els participants a la Via Catalana enllacen les seves mans. No era el cas passejar-se per allí. Jo volia estar al meu lloc. Aquí tenim gent de Cervera…

… i aquí també, ja preparada pel moment històric. Adoneu-vos de com estava tothom, tocant l’un a l’altre. És el testimoni de que aquests trams que semblava estarien més buits van quedar calze amb colze. Tots a punt per les 17.14.

Va ser una festa i la gent contenta i enjogassada feia l’onada, una vegada i una altra…

Esperant l’hora del Cant dels Segadors, programat per les 6 de la tarda, seure al terra per descansar una mica va ser una bona solució.

Sempre hi ha els previsors ja que, des d’una bona cadira, l’espera és de bon portar.

Una altra alternativa, la tanca de la carretera, també feia de seient.

Hi ha seients que no deuen donar massa confiaça. Millor el terra.

Dos parells en diferents seients.

Molts èrem els que portàvem la samarreta dels Diables Carranquers de Cervera.

La Montse, de ca l’Erill, fent temps…

Les gralles ja escampen el seu so i la gent, amb una sola veu, entona el Cant dels Segadors.

Vull acabar aquest post amb les paraules que vaig sentir que deia un infant. En el moment que es va donar per acabada la Via Catalana tota la gentada del tram 112 i 113 van posar-se a caminar ràpidament per arribar als cotxes. La carretera es va omplir de banda a banda i les paraules d’aquell nen, que mai oblidaré, van ser: “Papa, papa, ve un tsunami de gent!“.