Continua el degoteig d’imatges en les que l’estelada s’emporta el protagonisme.

Comença a onejar quan tothom s’aplega al punt de trobada per tal d’iniciar el viatge als trams 112 i 113.

Un maridatge entre l’estelada i l’olivera. L’experiència de l’una sumada al futur esperançador que simbolitza l’altra, fa que esperin, plegades, que el somni sigui possible.

Presideix la zona on molta gent s’ha concentrat per fer temps i esperar el moment de formar la Via.

Amaga discretament aquest nen que aprofita per descansar una estona a una cadira plegable. Molta gent en portava d’aquests seients i prou que els hi van anar bé!

Actua de pantalla per si algú, al darrera, té ganes de fer-se un retoc de darrer moment. Tal volta pintar-se els llavis?

Embolica d’una manera sinuosa aquesta mare que porta el cotxet del seu fill.

Dóna el contrapunt a qui es fotografiat mentre fotografia.

Ës testimoni d’actes quotidians, fer-se passar la set…

Serveix per confeccionar una bona capa que protegeix, si s’escau, del vent i la fresqueta.

Acompanya un massatge relaxant en un moment de descans.

I sovint la vèiem aparellada. Aquí de dues en dues, que sumen quatre.

Aparellada, una a cada banda.

Aparellada amb petites diferències cromàtiques.

Aparellada en parella.

Aparellada segueix a l’acabar la jornada.

I aparellada puja a l’autobús, que ves per on és el número 2, el que simbolitza el parell.

Voldria acabar aquest segon i darrer post dedicat a les estelades amb aquest parell d’imatges.

Aquesta estelada, sorpren per la manera com està subjectada a aquest pal de fusta, de mida considerable. El protagonista m recorda un explorador, mireu com va cofat, que marxa cap a la conquesta d’un nou espai. Simbolitza l’alegria, l’esperança, el conquerir unes llibertats, explorar una nova manera de fer i d’estar, un projecte millor per tots, un orgull de país, un aixecar-se. Per mi és un dels millors records fotografiats d’aquesta Via Catalana. Fins i tot el cel acompanya el missatge: està escampant la nuvolada i un cel blau donarà pas al sol que va escalfar les darreres hores de la tarda. Tot un símbol!

Dedico la darrera imatge d’aquest post a aquesta família de Reus, que sempre recordaré, ja que van ser els meus companys amb qui em vaig enllaçar amb la mà dreta entrant a fer història a la Via Catalana. I amb l’afegit que la jove mare, amb qui vam fer mà amb mà, era colombiana. Tot un símbol i un missatge per Catalunya que ha de romandre oberta, acollidora i multicultural.