L’Almodís i el Guillem van ser els que ho van veure millor. Amb la seva alçada, des d’allà dalt, tenien una bona prespectiva. Els Gegantons  havien d’estirar més el coll i van fer el que van poder.

Desubicats totalment en un paratge tan peculiar no van tardar gaire a ambientar-se. Van fer colla amb els de Torà i no es van tallar per res. La comtessa i el trobador desfilaven amb una elegància captivadora i els gegantons procuraven imitar-los. A l’hora d’afegir-se a la Via Catalana van optar per una segona fila, no fos cas que, gent de fronteres enllà, diguessin que els catalans hi posaven ninots de cartró per fer número. I ells de cap manera volien passar per aquest tràngol.

Van agafar protagonisme quan, un cop acabada l’enllaçada de mans, tot i esperant l’hora del Cant dels segadors, van sortir a ballar. Se’ls veia lleugers i contents. Mai havien somiat que farien història participant en la Via Catalana. I perquè així consti ara veurem aquestes imatges que donen fe d’aquest fet.

Els Geganters ens han fet un bon regal. Demanem a la Tere, que és de la colla, que els hi doni les gràcies en nom de tots per aquesta sorpresa tan celebrada.

L’Almodís portava un ram de flors que li lluia molt.

Plantats amb els de Torà que ja es coneixien…

Aquests cels ennuvolats els hi donàven una mica de neguit. La pluja els esfereeix!

Ja se’n van cap a fer Història.

Sempre envoltats de nens…

… nenes…

… i estelades que voleient, tot i seguint-los.

Ja s’han posicionat. Ja estan preparats. Veuen, a dreta i esquerra, una inacabable cinta groga que sembla que arribi a l’infinit. És el desig d’un poble que batega amb un sol cor.

Passades les 17.14 les gralles escampen els seus sons.

Ells, atents a la crida, surten a ballar enmig de l’alegria de tothom.

La màgia d’aquest dia ha fet que la càmera hagi pintat de colors, com un quadre dedicat als infants, aquestes dues darreres imatges que serveixen de comiat.