Estem encara a l’Aranyó i de cap manera ens hem podem acomiadar sense parlar de dues coses: del castell i de l’escriptor.
El primer que ens crida l’atenció d’aquest indret és el castell, que com passa en molts altres poblets de La Segarra, destaca per damunt de qualsevol altra edificació. I això té la seva explicació vinculada a la història. Aquestes terres van ser molt anys zona d’ espai fronterer entre contrades cristianes i morisques. La Marca Hispànica quedava emplaçada en aquests territoris. I per tant un castell era imprescindible per la defensa de possibles atacs.
I en aquest castell hi nasquè l’any 1918 Manel de Pedrolo, un dels esciptors més prolífics de la literatura catalana contemporània i autor del llibre “Mecanoscrit del segon origen”. Pedrolo va mantenir, fins que va morir, les seves conviccions ideològiques, convertint-se en un intel·lectual íntegre compromès amb el seu temps i el seu país.
Ara tornem a La Marxa tot i parlant de la sorpresa que vam tenir quan, sobtadament, vam sentir un brunzit que venia d’un parell de parapentes que sobrevolaven damunt els marxistes. Ens van donar la possibilitat d’obtenir unes imatges ben atípiques i d’una estètica molt atractiva. Semblaven dues flors gegantines, escapades d’un jardí, i volant com papallones juganeres…
Mentre feia parada per esmorzar Josep Mª Condal, al demanar-li, va posar per la foto. Que aquesta imatge serveixi per recordar que estem davant d’un excel·lent esportista del CES de Cervera que ha assolit fites molt importants, la que més, sens dubte, coronar amb èxit l’ascenció a l’Aconcagua, el cim gegant del continent americà.
I acabo aquest post amb un agraïment a totes i tots els voluntaris que fan possible que, el treball dut a terme d’una manera desinteressada, sigui cabdal per la bona “marxa” de la Marxa dels Castells.
Recordem, ara més que mai, que Pedrolo va ser considerat un referent intel·lectual de l’Esquerra Independentista.
Les espitlleres obertures estratègiques per la defensa dels castells.
Curiosa forma d’espitllera que trobem al castell de l’Aranyó.
Dos racons amb encant. Als pobles de La Segarra en trobareu molts d’aquests d’aquests detalls on la pedra n’és la protagonista. Visiteu-los i gaudiu-ne!
Arribar, parada per esmorzar i…
i tornem-hi!
La triomfal i brunzidora arribada dels homes voladors.
A estones, el Pirineu nevat es veia nítidament al fons, altres, una boirina enterbolia els camps.
Josep Mª Condal, excel·lent esportista que va assolir la fita d’arribar al cim de l’Aconcagua en l’expedició organitzada pel CES, és un veterà dels participants a la marxa.
Voluntaris preparant l’esmorzar. En primer pla Paquita Riera, mare de Víctor Lluelles que fou el primer cerverí que acabà la marxa . Al seu darrera, Miquel Codina.
Què no falti la fruita…
ni la xocolata servida per la voluntària Mª Rosa Villarroya.
Les tres estelades que ens han acompanyat ja acomiaden als darrers marxistes.
Als afores del poble: l’ametller, la cabana i els marges de pedra. Cent per cent paisatge segarrenc!
Avui, com ahir, el post es tanca amb les flors dels ametllers. Les veiem retallades damunt un camp que llueix un verd intens.
TÍTOL del proper POST.-nº 19.- La Marxa dels Castells.-3 Cap al poliesportiu que ja arriben els primers.
